Contra la síndrome PISA

No passin pena, que no els marejaré amb la darrera trepitjada de la senyora que ven pisos. No vull fer broma, sinó parlar de PISA seriosament.

Un any més, la publicació de l’Informe PISA ha produït l’esclat habitual de laments i esquinçades de vestidures: açò és un desastre i no millora, som els desgraciats del furgó de coa, i que enfora que esteim de coreans, finesos i altres superestrelles de l’educació. Per fortuna, enmig de la depressió col·lectiva apareix la veu d’algun expert que encara no ha perdut el sentit comú, i que ens recorda tres coses: la primera, que aquest informe no avalua el sistema educatiu sinó les competències. La segona, que els seus indicadors tenen un biaix econòmic i utilitari: no cerquen fer la radiografia integral de l’educació, sinó apuntar els problemes de provisió de mà d’obra competitiva al mercat de treball. I la tercera, que és un error comparar sistemes educatius sense tenir en compte, per exemple, la gran diferència entre societats homogènies i estables, i entorns d’una diversitat social interna tan gran com la nostra. PISA és important? Sí. Molt. Però no ens ho diu tot, i si no el llegim bé, és a dir, si no prenem consciència dels seus límits i de les seves intencions, ens pot entelar la mirada en tost d’enfocar-la.

Mentrestant, hem de continuar escoltant que l’educació no va bé per culpa de la immersió lingüística, o que amb un poc més anglès ho arreglarem tot. L’estupidesa al poder.

I enmig d’aquestes cabòries, un col·lega em passa un llibre acabat de sortir del forn: La utilitat de l’inútil, de l’intel·lectual italià Nuccio Ordine. No el llegesc: el devor. Des de la primera pàgina, aquest Manifest —és el seu subtítol— produeix una bona sacsejada mental. L’autor no vol alimentar la vella i estèril polèmica de contraposar saber humanístic i saber científic, sinó mostrar la deriva utilitarista i economicista del saber integralment considerat. Ordine carrega contra la malaltissa reducció de tot coneixement a indicadors numèrics, denuncia la conversió de la universitat en una central de serveis a les empreses, dels estudiants en clients i dels professors en buròcrates, i adverteix que la crisi no se supera retallant en cultura sinó duplicant, com a mínim, la seva dotació. Una cita textual: «He volgut posar al centre de les meves reflexions la idea d’utilitat d’aquells sabers que tenen un valor essencial del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista. Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que —precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial— poden exercir un paper fonamental en el conreu de l’esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context, considero útil tot allò que ens ajuda a fer-nos millors».

Pens, llavors, en els nostres alumnes. Què els transmetem, què els demanam? Posa’t les piles, al·lot, que la cosa està molt difícil, i si no ets competitiu no faràs res. Indicadors, resultats, xifres. Tot ha de ser útil, pràctic, eficaç i immediat. Però quina utilitat li pot veure un infant a estudiar matemàtiques, gramàtica o història? Quin resultat en pot treure a curt termini?

Els hem inoculat el virus de l’utilitarisme, i després ens queixam dels efectes secundaris: és la síndrome PISA.