Revista Dialogal. Quaderns de l’Associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós, núm. 45, primavera 2013.
L’enèsima reforma del sistema educatiu, actualment en fase d’avantprojecte, ha reobert —si és que mai s’havia tancat— el debat sobre l’ensenyament de la religió a l’escola, debat que sovint es redueix a una simple pregunta: si la religió té lloc a l’escola. Sí o no. Per trobar els qui responen “depèn”, els qui formulen propostes innovadores sobre espiritualitat en l’àmbit educatiu, els qui cerquen vies d’integració a l’escola del creixent pluralisme religiós de la societat, hem d’acudir a contextos més especialitzats.
Actualment, als instituts de secundària el professorat de religió catòlica (RCat) coexisteix amb els docents que imparteixen Història i cultura de les religions (HCR), de caràcter no confessional. Seria injust no reconèixer la situació de privilegi dels catòlics respecte als membres d’altres confessions. Però més enllà del debat sobre aquesta desigualtat, o sobre la pertinència de l’ensenyança religiosa escolar, sembla raonable una dosi de pragmatisme: que uns i altres cooperem, compartint experiències i treballant no sols en sintonia, sinó junts.
Aquest és l’objectiu de les sortides que hem iniciat enguany a l’IES Biel Martí de Ferreries. Es tracta d’un espai de col·laboració per aprendre sobre la religió i les religions —l’aproximació cognoscitiva a l’univers religiós—, i per aprendre de les religions —la descoberta i valoració crítica de la seva aportació espiritual, cultural i social.
El passat 19 de febrer, els alumnes d’HCR i RCat de tercer i quart d’ESO, amb els respectius professors, vam visitar tres comunitats de Maó: la parròquia catòlica de Sant Francesc d’Assís, la mesquita o, més ben dit, el centre de culte provisional de l’associació islàmica Al-Khayr, i l’església cristiana evangèlica.
El capellà Llorenç Sales ens va guiar per la parròquia de Sant Francesc, antiga església del convent franciscà de Maó; vam finalitzar el recorregut a la cripta, avui convertida en “Centre Obert”, un espai gestionat per Càritas per a l’atenció d’infants i joves en risc d’exclusió social. Més enllà de les pedres antigues, hi ha una comunitat compromesa i servicial.
A la comunitat islàmica ens van rebre el seu president, Youness Etmaiti, l’imam Abdelillah Lemkhanat, i dos membres de la comunitat, un d’ells menorquí de soca-rel, de nom de pila Joan Carles, i Mohamed de nom musulmà. La seva acollida fou d’una cordialitat efusiva i agraïda: érem el primer grup d’una escola o institut que els visitava, i això els omplia de goig. (Realment, ens ho hauríem de fer mirar: la comunitat porta deu anys a Maó… i som el primer centre educatiu que s’hi acosta!). Al cap d’uns dies, na Laura, alumna de tercer d’ESO, comentava que la televisió dóna una imatge distorsionada de l’Islam. Li ha agradat conèixer directament els musulmans de Menorca, tot i que hi ha coses que no entén. Penso que només per això ja ha valgut la pena.
A l’església evangèlica ens va acollir el seu pastor, Josuè Sintes. Ens va obsequiar amb el llibre El protestantisme a les Balears, de Carme Capó. La història d’aquesta comunitat, perseguida i marginada durant prop d’un segle, és poc coneguda. Després de mostrar-nos l’espai dedicat al culte i les altres dependències, la seva explicació es va centrar en el que considera el més important: fer comunitat, i que en aquests temps difícils sigui un espai obert per a qui cerca una estona de companyia, l’escalf d’una amistat. En Josuè coneix un dels alumnes: Stoyan, originari de Bulgària, membre d’aquesta comunitat amb la seva família. Stoyan ve a classe de religió catòlica perquè, com recorda en Josuè, l’Església evangèlica no té les facilitats de la catòlica per fer-se present a l’escola.
Per a Josep Foguet, el professor d’HCR, aquesta sortida ha ajudat els alumnes a ser conscients que en un espai tan petit com Menorca hi ha diverses formes d’expressió religiosa. Conèixer-ho directament els enriqueix, els ajuda a trencar prejudicis, a posar-se en lloc de l’altre, i a treballar la tolerància. En Josep era escèptic quan es va implantar l’optativa d’HCR, però l’experiència li ha mostrat que és una proposta adequada per a l’alumnat interessat en les religions, per la seva dimensió cultural o per una inquietud espiritual, i valora que l’escola els ofereixi la possibilitat d’abordar el tema des d’una perspectiva no confessional.
Estem d’acord, Josep. Bé valdrà la pena continuar, no?
—
Totalment d’acord si “l’escola els ofereix la possibilitat d’abordar el tema des des d’una perspectiva no confessional”, com tu molt bé senyales al teu article. L’escola pública sempre ha de ser laica per respecte a la diversitat.
Hola Adriana! Gràcies pel teu comentari. Jo també afirmo que l’escola pública ha de ser laica, però no estic tan segur que la laïcitat passi indefectiblement per l’absència de la qüestió religiosa en l’àmbit escolar.
En l’àmbit de referència europeu hi ha una gran diversitat de situacions: estats constitucionalment laics mantenen diferents ofertes d’ensenyament religiós (cultura religiosa i religió confessional), i a l’altre extrem hi trobaríem França, que des de sempre ha optat per l’absència de qualsevol ensenyament específic de temàtica religiosa a l’escola, cosa que actualment es troba en revisió, perquè es detecta un analfabetisme religiós que dificulta la comprensió de la pròpia cultura i de les noves expressions culturals/religioses fruit de la immigració.
Certament, hi ha nostàlgics que volen liquidar la laïcitat i tornar al confessionalisme, o a un tracte de favor per a l’Església catòlica. Comprendràs que no estic en absolut d’acord amb aquesta posició. Però també hi ha la proposta de Jürgen Habermas, que parla de reinventar la laïcitat per adaptar-la a la nova situació de pluralisme cultural que no entrava dins els plans de l’estat liberal modern.
En fi, el tema és obert, crec, i plantejar-lo en termes decimonònics, d’un cantó i de l’altra, només dificulta comprendre que el segle XXI és nou i diferent, i que exigeix nous enfocaments.
Una abraçada!