Benvolgut amic. No record una altra època en la meva vida amb tanta densitat informativa com aquesta. En un temps normal, vull dir d’un ritme més o menys ràpid però compassat, un sol titular mediàtic gruixut dóna corda al debat públic per una bona temporada. Però cada dia passen tantes coses i són tan grosses, sobretot en l’àmbit polític i econòmic, que encara no ens hem refet d’una emoció que ja hem d’estar preparats per la següent, i açò si pel camí no s’han entrequalcat dues o tres notícies tan voluminoses que no pots assumir-les totes i comprendre el seu abast. Els optimistes veuen aquest remolí frenètic com un temps propici per a les oportunitats i la renovació. Ja ho veurem. De moment tenc més la sensació que patim aquella maledicció xinesa que diu: “tant de bo visquis temps interessants”. Però qui dia passa any empeny, i a base de prova i error haurem d’aprendre a viure i conviure en el nou galimaties que ens deixarà aquesta crisi, ves quin remei.
Una de les moltes notícies que s’han produït aquesta setmana —desistesc de jerarquitzar-la— ha estat l’expropiació de la meitat de Repsol-YPF per part del govern argentí. He pensat en les pàgines saboroses que vostè va escriure a partir de les converses amb Jacint Puget, un senyor de la Terra del Foc, ramader i comerciant, explotador de terres i negocis a la Patagònia. Puget no va perdonar mai les atzagaiades del govern d’Hipólito Irigoyen, corregides i augmentades per Juan Domingo Perón, que en nom de la justícia social es van carregar l’economia patagònica. Puget reconeixia, i queda clar que vostè li dóna la raó, que si la intervenció estatal hagués servit per repartir la riquesa ho hauria acceptat, però no comprenia ni tolerava que la petulància patriotera, la improvisació i la indecència haguessin convertit una economia pròspera en una cova de lladres.
Hi ha gaire diferència amb el que és previsible que passi ara amb YPF? No ho crec. La senyora Fernández de Kirchner, en la pitjor tradició peronista, ha expropiat/robat aquesta petroliera per després, presumiblement, revendre-la al millor postor. Vol fer calaix sense fer feina. En lloc de fer política prefereix les magarrufes. És més fàcil i més ràpid, tot i que no vol dir que sigui segur ni sostenible. Ja se veurà. Però açò vol dir que ens hem de plànyer per la companyia Repsol? Es justifica la identificació i confusió entre els interessos d’una multinacional privada i l’interès general, públic, d’Espanya? Al meu entendre no, de cap manera.
Record els inicis de l’anomenat capitalisme popular, aquells anys de privatització dels monopolis públics d’energia i subministraments —Telefónica, Endesa, Repsol…— i l’emissió d’accions a l’abast de les classes mitjanes. Quins anys d’alegria! Quina il·lusió de poder dir que ja no érem només assalariats sinó accionistes de les empreses amb més projecció internacional! A finals dels anys noranta, Repsol va llençar una fenomenal campanya publicitària amb un eslògan agressiu: “El principal objetivo de nuestra compañía es dar el mayor beneficio a nuestros accionistas”. No deien, és clar, que aquest objectiu l’assolirien a través de l’oportunisme i l’especulació, de pràctiques empresarials poc honroses, ecològicament insostenibles i socialment agressives en el mercat sudamericà del petroli, especialment ominoses per a les comunitats indígenes afectades per l’extracció de cru.
El senyor Jacint Puget, liberal-conservador com vostè, detestava l’intervencionisme estatal que estrangulava la iniciativa empresarial. Es declarava un entusiasta del capitalisme, perquè la lliure competència és favorable al progressiu augment del to general de vida. Però a vostè li va confessar que “si el capitalisme no entra per viaranys més comprensius, serà cada dia més fàcil als dictadors d’encimbellar-se utilitzant les masses proletàries”, i afegia: “els capitalistes són molt valents quan tenen la policia al darrera. Quan van mal dades i no la hi tenen, es desfan d’una manera rapidíssima”. Qui diu la policia diu l’estat, l’estament judicial, en definitiva, el sistema que regeix un país. Repsol ha munyit la mamella argentina mentre ha pogut, i ha fet negocis de dubtós interès públic amb els govern argentins de torn perquè interessava al seu màxim objectiu: el benefici dels seus accionistes. De cop, li han tret la vaca de davant. Toc pels morros, i a fer el cap viu.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.