Al castell de Křivoklát, a seixanta kilòmetres de Praga, dins una cotxera situada al costat de les masmorres s’hi pot veure un esplèndid carruatge reial de caça. Es tracta d’una carrossa descoberta de quatre rodes amb una sòlida barana, exquisidament decorada, per protegir el noble passatger d’accidents o de l’hipotètic atac d’una bèstia irada. Enmig del carruatge hi ha fixada una cadira giratòria, per tal que, quan el carro avançava pels boscos de Bohèmia, en el moment que aparegués una presa el monarca ni tan sols s’hagués d’aixecar: empenyent-se amb els peus, la cadira girava sobre ella mateixa i el rei podia disparar amb tota comoditat.
Més curiosa encara és la petita mostra de trineus que s’exposen a la planta noble del mateix castell. N’hi ha alguns d’infantils, per a la recreació dels petits prínceps i infants, i també hi ha un parell de trineus de caça. S’entén: a l’hivern és freqüent que els boscos d’aquell país acumulin un metre de neu, i no era admissible que la natura entorpís la devoció cinegètica del sobirà. Quan el carruatge amb rodes no podia sortir, doncs, tenia l’alternativa de fer-ho amb trineu. El guia del castell explica que si la partida de caça havia estat exitosa, el rei baixava del trineu, que era utilitzat per traginar les preses fins al castell. Ignor quina mena d’animal estirava aquests vehicles: un cavall? cans? serfs? En qualsevol cas, confés que m’agradaria provar-ne un. Deu ser un plaer divertidament reial.
Més a prop en l’espai i en el temps, l’any 2006 el partit animalista PACMA va denunciar que la Casa Reial espanyola havia encomanat la construcció d’una cadira de caça per al rei Juan Carlos: «una silla ergonómica con respaldo y apoyabrazos que le permitirá descansar entre disparo y disparo», aclaria la nota de premsa a través de la qual denunciaven aquesta facècia. La Casa Reial no ho va admetre ni ho va desmentir, i, que sapiguem, PACMA tampoc no ha donat més informacions al respecte. En conseqüència, no sabem si el rei es va emportar aquesta cadira a Botswana i, en cas afirmatiu, si la va emprar. Sembla que no, però: si l’hagués emprada, ja fos per matar elefants o per baixar escales, probablement no s’hauria trencat açò que a Menorca anomenam es ballador de s’anca. En fi, que no sabem res de res, i atès el laconisme informatiu de La Zarzuela, no és previsible que ens assabentem de gaires coses més. Tanmateix, una cosa queda clara: els costums d’aquells reis medievals, que avui ja ens semblen de conte, no han evolucionat gaire. Els reis actuals, talment personatges de vinyeta d’’El Jueves’, s’entesten a emular les poc edificants anècdotes dels seus antecessors.
Però anem més enllà perquè, al capdavall, la cadira reial més important no és la de caça, sinó la simbòlica, és a dir, la seu de la corona. L’atzar o la providència han volgut que l’elefantíac accident reial hagi tingut lloc el dia que es commemora la proclamació de la II República Espanyola. Ni fet aposta. No ha costat gaire que ens poséssim a somiar: t’imagines una Espanya postmonàrquica? T’afigures que aquest accident hagi estat el detonant de la caiguda definitiva de la monarquia, i que més prest que tard acabi proclamant-se la III República? Com que açò de conjecturar històries i especular amb el futur m’agrada, no he volgut posar fre a la meva imaginació i he continuat fent cabòries. Però, ai!, justament aquí la il·lusió se m’ha començat a tòrcer en un rictus d’inquietud. T’imagines qui seria el primer president de la III República Espanyola? Com que Espanya no és Txèquia, em costa identificar un Masaryk o un Havel, grans presidents fundacionals. Tal com està l’actual equilibri electoral, amb tota seguretat seria del PP. I com solen fer els nostres veïns europeus, l’elegit no seria el líder en actiu, sinó una glòria arxivada: José María Aznar? Federico Trillo? És clar que l’alternança política més prest o més tard portaria el recanvi, i el més lògic és pensar que el següent president seria del PSOE. El primer nom que m’ha vingut al cap ha estat el de José Bono, perquè, com tothom sap, és un home que per la seva ‘inquebrantable’ lleialtat a la bandera suscita les simpaties no sols de la seva parròquia, sinó d’una gran majoria d’ejpañoles.
Aquí és quan m’he donat un copet al cap, per esborrar tots aquests mals pensaments. La monarquia ha caigut baix, certament, però una república sangriera tampoc no em fa gaire el pes. Potser que en lloc de canviar de règim, el que de debò ens convengui sigui canviar de país.