La dimissió del president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, s’assembla com una gota d’aigua amb una altra amb la que es va produir l’any 1995 a les Illes Balears, quan va dimitir Gabriel Cañellas. En tots dos casos hi ha un procés judicial obert per corrupció (el de Camps, encara no conclòs; Cañellas va ser declarat culpable… però prescrit). Ambdós acaben dimitint no tant per la crítica de l’oposició i de l’opinió pública, sinó per la pressió dels capitosts seu propi partit, justament perquè en tots dos casos la prioritat és que res no faci ombra a la carrera cap al poder del seu líder estatal –ells en diuen nacional. Tant Aznar com Rajoy necessiten aquesta mena de sacrificis per apuntalar el seu esprint cap a la Moncloa.
En tots dos casos, les possibilitats de guanyar les eleccions estatals (Aznar les va guanyar; Rajoy ho pot fer) són afavorides pel descrèdit d’un PSOE encara en el poder, però amb gravíssimes dificultats per mantenir-se surant enmig de la tempesta d’una crisi econòmica amb derivacions polítiques. És obvi que la crisi de 1993 no té punt de comparació amb la d’avui, però hi ha una semblança: ni Felipe González ni Rodríguez Zapatero no van saber maniobrar a temps per capejar les onades que els venien a sobre, i el principal partit de l’oposició —el PP les dues vegades— n’acaba essent el gran beneficiari. Rajoy encara ha de guanyar, però si ho fa, es podrà dir d’ell allò mateix que es va dir d’Aznar: que no guanyen per mèrits propis, sinó pels desmèrits del contrari. No s’explica, sinó, que un Rajoy que obté tan mala valoració en tots els baròmetres sociològics pugui tenir les expectatives d’intenció de vot que té.
En definitiva, i tornem a Camps i Cañellas, la qüestió és fer sacrificis d’etapa per no baixar posicions en la classificació general i, en el pitjor dels casos, comprometre la victòria en el tour. El missatge que es pretén donar és que el candidat estatal està compromès amb la regeneració política, i que està disposat a tallar en sec els casos de corrupció. Però de debò és així? Jo no m’ho crec. De fet, Rajoy i els seus lloctinents han demostrat aquests dies que el sacrifici de Camps és per donar exemple, no perquè creguin en la seva culpabilitat, o perquè pensin que un líder polític s’ha de comportar en els afers públics d’una altra manera.
Crec, per tant, que es tracta d’un gest escènic, pura maniobra d’imatge, simple truc de prestidigitació. Després de Cañellas va venir Cristòfol Soler, i les seves tímides intencions reformistes van causar la seva decapitació pel mateix aparell que havia fet dimitir Cañellas. El recanvi es va dir Jaume Matas, d’infausta memòria. Què vindrà després de Francisco Camps? S’obre per al PP del País Valencià el temps d’un president més aclarit, transparent i higiènic? El temps ho dirà, però ara mateix ho dubto moltíssim. Quan Aznar va haver aconseguit el poder, els vells vicis de la dreta més fosca van emergir a tot l’estat com la gespa segada torna a créixer en un terreny ben regat. Quan Rajoy hagi aconseguit el poder i la pell de brau s’hagi convertit en un toro blau, coneixerem el final de la faula de la regeneració democràtica.