La fal·làcia del dèficit públic

S’ha acabat el famós debat sobre l’estat de l’estat, que altres, ves per on, anomenen sobre el estado de la nación, i una de les propostes de Zapatero ha estat la imposició d’un sostre de despesa als governs autonòmics. A hores d’ara encara no sabem si serà una proposta estrella o estrellada, perquè al final no s’ha concretat i es deixa per al que queda de legislatura.

Instal·lats com esteim en el dogma de la retallada de la despesa pública, la proposta ha estat ben acollida pels analistes d’aquesta criatura difusa i ombrívola anomenada els mercats, així com pels mitjans de comunicació espanyols, vull dir d’obediència espanyola i de perspectiva espanyolista. No així per altres analistes que es miren la mateixa realitat des d’un altre angle, com pot ser el social —que es demanen qui pagarà les factures de la sanitat, l’educació o els serveis socials, que són autonòmics, si es limita excessivament el pressupost— i, naturalment, per qualsevol observador sensible als desequilibris econòmics territorials, bé sigui entre comunitats autònomes, o entre aquestes i l’estat.

Em sembla bé que es freni la despesa pública pel principi tan elemental que d’allà on no n’entren no en poden treure. Si els ingressos de les administracions avui són mínims, és del tot recomanable que la despesa davalli. Però no subscric l’apriorisme que una administració petita és, per se, millor. Depèn. I en qualsevol cas, no em sembla just parlar alegrement de dèficit públic autonòmic en el cas de les Illes Balears quan el nostre problema principal, la causa número u del dèficit, és la balança fiscal negativa i la desinversió per part de l’estat. Parlar de dèficit fiscal a les Illes Balears és una fal·làcia.

En rigor, és cert que l’administració autonòmica balear avui gasta massa, però no perquè el govern autonòmic s’hagi pentinat més doblers dels imposts que es recapten a les Illes, sinó perquè la major part d’aquests impostos se’n van a Madrid per no tornar mai més. Si l’estat hagués suportat el cost real de la Sanitat i l’Educació balears, per exemple, no seríem a on som. En el seu dia, quan es van transferir les competències sobre aquestes dues matèries tan sensibles, ja es va dir abastament que venien mal dotades, amb un dèficit de sèrie, incorporat. Idò com diuen en castellà, de aquellos barros estos lodos.

Si aquest desequilibri s’hagués produït perquè la riquesa generada pels treballadors i empresaris de les Balears s’invertia amb bon criteri a altres territoris, per millorar realment la seva estructura econòmica i fer-los més competitius, potser podríem parlar de solidaritat. Però molt em tem que Ramon Tremosa tengui raó: tal vegada els pobres de les regions riques han finançat els rics de les regions pobres.

Perquè és obvi que a altres territoris, l’estat se les ha gastades de mala manera, a tort i a dret, amb inversions faraòniques que ni han millorat el benestar dels ciutadans, ni han incrementat la productivitat, ni han generat noves oportunitats econòmiques, ni han afavorit la vertebració i expansió del teixit productiu. El caríssim i inútil aeroport de Ciudad Real i l’AVE de Cuenca a Albacete, obres públiques definitivament incongruents i delirants —aquest AVE s’ha hagut de tancar per falta d’usuaris— són només dos exemples que parlen per ells mateixos.

Segur que tots ens hem d’estrènyer el cinturó i que les administracions, totes, han de predicar amb l’exemple. Però que no li diguin amor quan li volen dir sexe.