L’ajustada decisió (6 vots a 5) del Tribunal Constitucional de permetre que la coalició basca Bildu es presenti a les eleccions locals del 22 de maig, invalidant la sentència del Tribunal Suprem, és la primera decisió d’una institució espanyola, en molt de temps, que inverteix la tendència sistemàtica enfront del conflicte basc: el bloqueig, el càstig, la inflexibilitat i l’aprovació de mesures que estan al límit, quan no més enllà, de la legitimitat democràtica, sense cap concessió al diàleg ni a l’obertura d’espais de distensió. L’últim exemple: fa just uns dies, el president del Congrés de Diputats, José Bono, havia prohibit l’entrada a l’edifici de representants de partits polítics legals coalitzats en les llistes de Bildu. Tractar de la mateixa manera els representants dels partits legals que els dels partits il·legalitzats, perquè aquests darrers són col·legues dels terroristes i tots van dins les mateixes llistes, equival a considerar els primers com amics dels terroristes. La validesa de l‘argument és tan dèbil com quan un algú considera que si dins una llista electoral hi ha un imputat per corrupció, automàticament tots els altres membres de la llista són còmplices de les malifetes del corrupte.
Hauré de dir que no tenc cap simpatia ni una pels terroristes etarres. Crec que el final d’ETA passa per no afluixar la pressió policial i l’aplicació clara i contundent de les lleis penals, i no accept una negociació amb cessions polítiques com a moneda de canvi per a la fi del terorisme. Ho he de dir perquè el debat està tan enverinat, tan embrutit, que qualsevol que discrepi mínimament de la línia dura del PP i d’una part significativa del PSOE, sol ser acusat de connivència amb el terrorisme.
Dit açò, sostenc que quan ja està clar que ETA ha estat derrotada, quan sols hi queda la fase final fins a la seva desaparició, que desig ràpida i propera, és necessari que totes les institucions i els actors socials implicats en l’afer, sense renunciar al càstig dels directament culpables, comencin a fer alguna passa, per tímida que fos, per fer possible la reconciliació de la societat basca.
La història està plena de conflictes en què no tots dos bàndols tenen la mateixa legitimitat moral, conflictes en què una de les parts ha perdut qualsevol resquícia de raó a causa de la gravetat, desproporció i injustícia de les seves agressions. Aquest és, no en tenc cap dubte, el cas d’ETA. Aquest va ser el cas, també, del nazisme i de tot el seu sistema criminal. Però què va passar a partir de 1945? Els principals dirigents i aquells que tenien alguna responsabilitat directa en els crims contra la humanitat, van pagar pel que havien fet. Però els simpatitzants, els ciutadans —la majoria social— que li havien donat suport, van poder tornar a trobar un lloc dins la societat alemanya. El canceller democristià Konrad Adenauer ho va tenir molt clar des del primer moment, en contra de l’opinió d’una part de la societat i de col·legues del seu propi govern: els delictes s’havien de perseguir i castigar, però les idees no, i per dolorós que fos, era necessari estendre la mà als qui, per la raó que fos, havien donat suport a Hitler, perquè la societat alemanya havia de començar a cicatritzar les ferides i caminar cap a la reconciliació. No es tractava de cedir a cap xantatge, sinó de crear les condicions del perdó i la pau social.
En una altra situació, ben diferent però amb paral·lelismes evidents, com és la Sudàfrica de l’apartheid, el carismàtic líder Nelson Mandela, que va patir en carn pròpia la repressió i la injustícia, es va convertir en una icona mundial del perdó i la reconciliació, des del convenciment que donant passes des de la generositat s’havia de permetre que els qui havien estat del costat de la duríssima repressió racista, tinguessin una nova oportunitat dins la nova Sudàfrica. Molts no ho van entendre, però Mandela no va afluixar: la reconciliació i el diàleg feien necessària l’obertura de canals per refer la vida social, trencada per l’odi i la violència.
En l’escenari que s’obre amb el desitjat i previsiblement proper final d’ETA, s’haurà d’avançar en aquesta línia. La veu discrepant, ara mateix, és la del PP, i de les seves corretges de transmissió com l’AVT, el Foro Ermua i altres caricatures de la lluita conra el terrorisme. El PSOE tanca files, però no és cap secret que una part significativa dels seus dirigents (Bono al capdavant) estan més a prop de les tesis del PP que de la decisió del Tribunal Constitucional. Per aquesta gent, el camí de la reconciliació és indesitjable. La via que l’ètica pública, la filosofia moral i el pragmatisme polític recomanen per a conflictes enormes i gravíssims, no serveix per al conflicte basc. Per al PP i una part significativa del PSOE, la sortida no passa només perquè els terroristes paguin pel que han fet; exigeix, a més, la humiliació i la repressió dels seus familiars, els simpatitzants, i tota l’esquerra abertzale, fins i tot quan s’ha desmarcat d’ETA i ha renunciat, mentre no es demostri el contrari, a qualsevol connivència amb el seu entorn criminal. Aquesta gent, per al PP i una part gens significativa del PSOE, no han de tenir cap sortida, cap segona oportunitat, no han de poder participar en la vida democràtica del seu país. El PP i una part significativa del PSOE només entenen d’humiliació, d’exclusió, de venjança. La reconciliació, que la practiquin els altres.