Promeses i fal·làcies, o la llei de les faves contades

A mesura que avança la precampanya electoral, els candidats dels partits grossos (concepte distint de grans partits) intensifiquen la seva rivalitat en unes coses que el savi Eudald Carbonell podria identificar com una mostra del llarg camí que encara ens queda per arribar a ser humans: la tàctica dels candidats per aconseguir adhesions consisteix a practicar l’exercici viril, atàvic, zoogènic, de veure qui la té més llarga. És clar que en l’era tecnològica i postmoderna, el caràcter explícit d’aquesta competició ha derivat cap unes formes més subtils i elaborades, menys físiques i més psicològiques, però al capdavall, com dirien els escolàstics, no hi ha un canvi de naturalesa, sinó únicament de matèria i de grau.

A Menorca, aquesta setmana els candidats municipals del PSOE per Maó i del PP per Ciutadella s’han tirat els ports pel cap, i a ritme de capitalitat han ballat la cançó del jo te l’encendré, no me l’encendràs, versió jo tindré l’Escola de Turisme / no me la fotràs. Des de Palma, el candidat Bauzá, amb zeta de zalamero, insisteix que si guanya les eleccions les famílies podran escollir la llengua amb què els seus fills han d’anar a escola, i més enllà de les crítiques sobre la inconveniència d’aquesta mesura segregadora i classista, encara és hora que respongui a la qüestió de com ho farà, és a dir, com ho pagarà en temps de retallades pressupostàries exprés. I dia sí i l’altre també, els mitjans de comunicació omplen el seu espai amb les grans promeses d’inversions espectaculars i projectes que, en el cas de materialitzar-se, costarien un ronyó o tots dos, mentre que la qüestió clau roman ignota: d’on trauran els doblers per tanta obra faraònica.

Convindria exercitar la memòria: en el temps encara recent de les vaques grasses, aquelles inversions que eren realment necessàries i urgents per a Menorca, les inversions que els menorquins precisam no per ser els reis del mambo, sinó simplement per anar tirant, no van arribar, no es van materialitzar. Es van quedar congelades, com quedaran les noves promeses, en forma de titulars periodístics de campanya. Quants anys fa que s’ha d’arreglar el gravíssim problema del transport aeri? Quantes promeses no s’han fet? Quantes discussions no s’han produït, i quants plats pel cap no s’han tirat? Però rai, vivim dins la cançó de Camilo Sesto: Y todo marcha mal / al menos para mí/ hoy como ayer.

En paral·lel a la campanya de sèrie B amb què els partits grossos (que no grans partits) ens torturen pel davant i pel darrere, el conseller d’economia del Govern de les Illes Balears, Carles Manera, torna de Madrid amb les mans buides: el govern central no ens pagarà els nostres doblers (sí, nostres, sortits dels nostres imposts) del fons de competitivitat. Després, hom tindrà la barra de dir que a les Illes Balears som capdavanters en dèficit públic. Heus aquí la fal·làcia més gran: només que no volassin els imposts que pagam, només que es practicàs amb nosaltres una mica, sols una miqueta, de la solidaritat que s’exigeix amb altres regions, fins i tot podríem pensar que algunes de les falses promeses que els partits grossos (que no grans partits) ens fan aquests dies, es podrien convertir, no per art de màgia sinó per la infal·lible llei de les faves contades, en una possibilitat real.