Demà s’estrena als Estats Units la pel·lícula Atlas Shgrugged, adaptació de la novel·la homònima (traduïda al castellà com La rebelión de Atlas) de l’escriptora nacionalitzada nordamericana, d’origen rus, Ayn Rand. De moment no hi ha data per a l’estrena a Europa, però segur que arribarà.
Tot i que els seus seguidors presenten Rand com la fundadora d’una presumpta escola filosòfica anomenada “Objectivisme”, la veritat és que el seu nom no apareix gairebé mai als diccionaris ni als manuals d’història de la filosofia. Els entusiastes partidaris d’aquesta escriptora, més coneguda per les seves novel·les que pels assaigs o treballs d’investigació filosòfica, tampoc no són persones reconegudes dins el món acadèmic o de la cultura, sinó sobretot dels negocis. Dels grans negocis. Res d’estrany: Ayn Rand va fer la defensa més abrandada i extremista de les tesis ultraliberals: mínim estat, individualisme radical, i el poder de decidir les inversions, les infraestructures i l’activitat econòmica, totalment en mans dels empresaris, que són els creadors de riquesa i les víctimes de la democràcia moderna. Rand proposava l’egoisme i la recerca del propi interès com la virtut màxima de la moralitat, i considerava el socialisme, l’altruisme i la religió com les pitjors lacres que minen la llibertat de l’individu i hipotequen el progrés.
Ayn Rand va arribar als EUA l’any 1926, essent una joveneta, fugint amb la seva família del comunisme de la URSS. Després del crac borsari de 1929 i la gran depressió, i en contra del consens que les grans corporacions i la banca havien estat les culpables d’aquell desastre, Rand es va situar en l’extrem contrari, i va ser una furibunda contestatària de les polítiques keynesianes del New Deal. Segons ella el que feia falta no eren normatives reguladores sinó tot el contrari: que els polítics deixessin fer els empresaris amb una absoluta via lliure per experimentar, innovar i decidir. Les seves opinions representen la base del credo neoliberal, i no debades els neocons, des de Reagan, Thatcher i Bush, l’han rescatada com a principal punt de referència ideològic.
Els paral·lelismes entre la crisi de 1929 i l’actual són abundants, i no crec que sigui una casualitat que, justament ara, aparegui la versió cinematogràfica d’Atlas Shrugged. Al començament de la crisi actual, els ultraliberals van baixar el to triomfalista davant el consens bàsic que apuntava la banca i les grans corporacions com a principals culpables de la crisi, i callaven davant l’exigència que eren aquests els que l’havien de pagar. La urgència d’introduir regulacions en l’economia especulativa es feia sentir amb força. Però el capitalisme salvatge s’ha posat les piles, i és obvi que hem acabat essent els contribuents els qui pagam la factura, via rescats o retallades. La política està desacreditada i segrestada per la pressió dels especuladors, atenta als oracles de les agències de qualificació (les mateixes que van afavorir l’inflament i l’esclat de la bimbolla financera). La democràcia corre el perill de reduir-se a un pur formalisme per determinar l’alternança dels governs, i aquests, estatals i regionals, no poden fer gaire cosa més que una genuflexió davant els grans inversors: els salvadors del món d’Ayn Rand, els únics que ens poden treure de la crisi.
Tot això, en fi, és el relat de la nostra època. No us recoman la lectura de la novel·la La rebelión de Atlas —més de mil pàgines de dura catequesi neoliberal—, però la pel·lícula sí que pot ser una bona opció per posar-nos davant una disjuntiva: saber de què hem de morir, o bé, com recomana Stéphane Hessel, indignar-nos. I si no és demanar molt, també començar a teixir la subversió.