Als estats amb democràcies consolidades, les notícies sobre censures de mitjans de comunicació, persecució de periodistes, bloqueig de continguts digitals, etc., solen aparèixer a les pàgines d’internacional dels seus mitjans de comunicació. Obvi: a les democràcies consolidades, aquestes coses no acostumen a passar. A Espanya, un dels seus principals partits polítics, el Partit Popular, que s’atribueix la bandera del gran defensor les llibertats individuals, duu a terme una campanya persistent, contundent i implacable per prohibir que a un determinat territori els seus individus puguin escollir si volen mirar o no TV3. Val a dir que durant tots els anys que al País Valencià s’ha pogut veure TV3, a les administracions públiques no els costava un sol euro. Ha estat la tenacitat d’Acció Cultural del País Valencià, encapçalada per l’incombustible Eliseu Climent, qui ha sufragat i garantit la llibertat televisiva dels valencians.
El fanatisme del PP en aquest tema ja el coneixem, perquè li ve d’enrere. Els seus representants han hagut de sentir com de tot arreu els plouen crítiques pel caràcter profundament, essencialment antidemocràtic de la seva actuació. Des de tot arreu se’ls recrimina que “molts ciutadans hagin vist vulnerat el dret que els garanteix l’article 20 de la Constitució”. Des de tot arreu es clama per la persecució del PP contra les emissions de TV3 al País Valencià, perquè “és inconcebible en una democràcia que això es permeti, i intolerable en un estat de dret”.
Es demanarà vostè per què he posat aquestes freqüents acusacions al PP entre cometes. Senzill: perquè són cites textuals… de la intervenció de la diputada del PP al Congrés dels Diputats, Maria Jesús Bonilla, queixant-se davant el govern espanyol pel fet que a Castella-La Manxa s’hagi tallat el senyal de Telemadrid. Sí. En aquest cas, es veu que es tracta d’un greu atemptat contra la llibertat d’expressió i tota la pesca. Quan la televisió silenciada és, en canvi, TV3, tota la tropa del PP es comporta així: com a classe de tropa, que davant les arengues dels capitans calla i engoleix.
És difícil trobar qualificatius per aquesta actitud tan hipòcrita. Els diccionaris no donen per a tant. El que sí és fàcil és identificar la mateixa actitud en altres qüestions. Com hauríem de considerar, si no, les acusacions del PP contra el ministre Rubalcaba a ran de la filtració d’uns documents d’ETA? L’acusen, curt i ras, de col·laborar amb els terroristes, per fer exactament el mateix que va fer José María Aznar quan era president del govern. És molt gruixut, això. La demagògia i la mala llet que coven darrere aquesta acusació són tan increïblement impròpies d’un partit amb un mínim de decència democràtica que, novament, els pitjors adjectius qualificatius queden curts.
Vivim un temps de crisi. Des de tribunes molt diverses es diu que no és només econòmica, sinó profundament moral. La hipocresia sense fronteres del PP, un partit que té moltes possibilitats de guanyar les eleccions estatals de l’any que ve, augura un temps de fosca. Esperant els bàrbars, que diria Coetzee.