Tots els partits polítics responen a uns interessos. No n’hi ha cap —encara que tots ho diguin— que representi els interessos de tots els ciutadans. La democràcia pluralista consisteix en la possibilitat, tan imperfecta com es vulgui, de posar sobre el terreny de joc tots els interessos, i que de la seva confrontació en sorgeixi unes vegades la victòria de la majoria sobre la minoria, i altres vegades el consens.
Però no tot s’hi val. És cert que una cosa són els partits, i una altra són els governs. No és el mateix —no ho hauria de ser— actuar com a partit que com a govern. Si el partit representa uns interessos, el govern ha de vetllar per tots els ciutadans. La qualitat democràtica dels partits es demostra si són capaços de governar no només per als seus, si es mostren sensibles a les necessitats plurals del conjunt de la societat. Hi ha una actitud nociva que consisteix a menysprear o a tractar amb negligència aquells àmbits que no són, diguem-ne, la nineta dels seus ulls, les seves causes, les prioritats del seu patró ideològic o dels sectors que els són afins. Açò és comprensible, però no és lloable. Els polítics i partits més proclius a practicar aquest favoritisme, simplement evidencien un perfil baix de salut democràtica.
I quan un partit està a l’oposició, s’entén que intenti bloquejar l’acció de qui governa, però també aquí hi ha límits: la tasca d’oposició no hauria d’excloure mai el sentit institucional. Quan l’oposició de desgast i bloqueig es converteix en el recurs sistemàtic, en l’arma quasi única, al final el perjudicat no és el partit en el govern, sinó el sistema democràtic. Aquesta tàctica pot donar rendiments a curt termini, però a la llarga és letal, perquè mina l’arrel de la confiança dels ciutadans en el bon funcionament de les institucions polítiques.
Se m’ha ocorregut aquesta reflexió —disculpau el to massa teòric— arran de l’actitud dels diputats del PP al Parlament de les Illes Balears durant aquesta setmana. S’havia d’aprovar la Llei d’Igualtat. El seu projecte millorava, concretava i quantificava els drets que a la llei estatal d’igualtat es queden en pura declaració d’intencions. Si el PP considerava que el projecte de llei presentat pel Govern de les Illes Balears no era l’adequat, tenia tota la legitimitat per oposar-s’hi i presentar una esmena a la totalitat. En canvi, el PP es va avenir a negociar, va proposar esmenes parcials per millorar el contingut del projecte des de la seva sensibilitat i punt de vista. Però en el darrer moment, a l’hora de la veritat, ha vetat la seva aprovació. Amb traïdoria i deslleialtat, simplement ha evitat que aquesta llei arribi a bon port. Ni la seva, ni la dels altres.
Heus aquí una d’aquelles situacions en què el qui guanya la votació no en treu absolutament res de positiu. L’obsessió per obstruir i destruir, per fer inviable l’acció de qui governa —aquesta mena de trotskisme de dretes, el “com pitjor, millor” tan practicat durant aquesta legislatura— en aquesta ocasió ha perjudicat en primera instància el govern, però ho ha fet al preu d’evitar un avanç important en el reconeixement i l’exercici efectiu d’uns drets socials que ells mateixos havien reconegut com a importants. Tot un exemple del tarannà d’aquest presumpte nou PP. Per prendre’n nota.