Els comentaris al principi d’acord entre AENA i els sindicats, assolit abans d’ahir, són unànimes: un alè, una bona notícia que esvaeix els núvols d’amenaça que enterbolien les expectatives d’una bona temporada turística. La reacció davant l’anunci de vaga que els sindicats havien llençat el passat 4 de març no ho havia estat, unànime, però quasi: governs —estatal i autonòmic—, la direcció de l’empresa (encara pública) aeroportuària, empresaris turístics, economistes, analistes… la gran majoria titllaven la vaga d’inoportuna, desafortunada, perillosa, contrària a l’interès general, negativa des de tots els punts de vista, donada la conjuntura econòmica. El president Antich va demanar, just assabentar-se’n, la seva desconvocatòria immediata.
És obvi que aquesta vaga, si s’hagués materialitzat, hauria fet mal. I és per açò que AENA i el Ministeri de Foment es van apressar a asseure’s i negociar de veritat. La flexibilitat i l’acord només han estat possibles perquè aquesta vegada la vaga no era un gest testimonial (res a veure amb les últimes vagues sectorials o la darrera general), sinó una autèntica amenaça. Ho demostra el fet que va bastar el seu anunci per alentir de manera notòria la venda de productes turístics i provocar algunes cancel·lacions preventives. Realment, si s’hagués mantingut la convocatòria i s’hagués realitzat la vaga per Setmana Santa, la sotragada hauria estat important. Idò, insistesc: és precisament per açò que la convocaven els sindicats, perquè sabien que ficaven el dit a la nafra, i que només d’aquesta manera aconseguirien asseure el Ministeri de Foment a la taula de negociacions per fer alguna cosa més que intercanviar bones paraules.
Ara tornem una mica enrere, i recordem la celeritat amb què el govern Zapatero va anunciar, aprovar i començar a executar la privatització d’AENA, menyspreant olímpicament els llargs anys de reclamacions de descentralització, liquidació del monopoli, participació de les comunitats autònomes en la gestió dels seus aeroports, i possible entrada de les empreses locals en un model de cogestió. Va ser dit i fet. Sense avís i amb traïdoria. I quina va ser la reacció dels afectats —govern autonòmic, empresaris locals, operadors turístics? Un caramull de laments i gemecs. Alguna paraula més alta que una altra, gestos de disgust efímers i inútils, i a menjar morena.
Potser sí que la vaga dels treballadors d’AENA era inoportuna. Però és, sobretot, una lliçó per a tots els qui haurien pogut fer alguna cosa més que mostrar una indignació inofensiva enfront el projecte de privatització d’AENA. Potser si Antich s’hagués plantat, de veritat, davant el seu cap de files, llavors no hauria hagut de demanar als sindicats que desconvocassin la vaga. Si els diputats illencs a les cambres estatals —tots: els del PSOE i els del PP— haguessin abandonat la seva incommovible obediència servil i s’haguessin declarat en rebel·lia, i els empresaris i operadors turístics haguessin aturat màquines mentre Zapatero no hagués tornat enrere, llavors els sindicats no haurien tingut la necessitat d’amenaçar amb aquesta vaga. Aquests dies tothom els ha criticats per la seva presumpta manca de seny i per ser insolidaris amb un país que necessita sortir de la crisi. En qualsevol cas, la seva actitud és més valenta i més útil —el principi d’acord que han assolit n’és la prova— que la patètica submissió dels qui han permès que la privatització d’AENA es pugui convertir, en pocs anys, en un dels pitjors espolis soferts per aquest país.