El matí dels dissabtes i diumenges, mentre fas una cosa o l’altra, és un gust sintonitzar IB3 Ràdio i seguir Tassa i mitja, que condueixen Noemí Garcies i Margalida Mateu. Aquest programa és la prova que el to desenfadat, entretingut i lúdic propi d’un magazín de cap de setmana no està barallat amb la possibilitat d’oferir continguts d’interès. Les seves entrevistes i col·laboracions ens apropen a la vida i les activitats de tanta gent que fa coses ben fetes al nostre país, i açò s’ha d’agrair.
Aquest va ser el cas de dissabte passat, quan van entrevistar el fotògraf mallorquí Carles Domènec, un dels valors més sòlids i amb projecció creixent del fotoperiodisme i la fotografia artística. Domènec està d’actualitat perquè és l’autor de les fotografies de l’exposició Lletres de l’any, dedicada a Baltasar Porcel, Carme Riera i Ponç Pons, «escriptors de l’any» de 2009, 2010 i 2011, i per açò l’entrevistaven a Tassa i mitja. Cap al final de la conversa, el fotògraf va explicar que està preparant una exposició amb fotografies de diverses ciutats, però amb la intenció que totes les fotos semblin de la mateixa. Ho vaig trobar un enfocament molt interessant, un motiu força actual per reflexionar sobre un dels aspectes més rellevants i debatuts de la globalització, com és la tendència a la uniformització.
El plantejament de Carles Domènec és gairebé l’invers del que va guiar la recerca fotogràfica de Francesc Català Roca, obsedit a capturar la imatge insòlita, única, irrepetible. Açò el va dur a presentar els mil i un rostres d’una sola ciutat, Barcelona, d’una manera que provocava en l’espectador la sensació de trobar-se davant fotografies de ciutats distintes. Però a més, Català Roca va saber «fixar» les imatges que millor reflecteixen l’ànima de la capital de Catalunya, fotografies que, només de veure-les, saps que són de Barcelona, encara que no et mostrin un edifici o un indret conegut. Algunes fotografies del llibre Veure Barcelona, amb textos de Pere Calders, aconsegueixen exactament açò.
El contrast entre les perspectives de Domènec i Català Roca és innegable, però no es tracta d’una contradicció: més aviat ens revela una mateixa actitud, la de l’artista que pretén copsar i transmetre allò que veu i viu, els trets primordials de la seva època, cosa que, com deia Josep Pla, és probablement el millor que un artista pot fer.
La pregunta que sorgeix del nou projecte de Carles Domènec és si encara és possible —i en tot cas, fins quan ho serà—, viure en espais urbans amb personalitat, amb caràcter, més o menys únics, més enllà dels límits dels nuclis històrics. La veritat és que tant els materials constructius com les formes arquitectòniques i decoratives, així com els dissenys urbanístics i les distribucions dels espais marquen una tendència paradoxal: cada vegada hi ha més pluralitat i diversitat, però a tot arreu la pluralitat és la mateixa, a tot arreu trobam tota la diversitat, i el resultat final és l’homogeneïtzació, la uniformització.
L’arquitecte maonès Joan J. Gomila —que bé que escriu!—, sol reflexionar en els seus articles sobre aquestes qüestions, i no ho fa des d’una perspectiva teòrica, sinó a partir de la vivència directa i còmplice de l’espai urbà que estima, el de la ciutat de Maó. Al costat de la discreta i senzilla noblesa de la seva arquitectura tradicional, que és precisament allò que la fa bella i única, les façanes presumptament «renovades» amb materials i elements moderns —i homogeneïtzadors— com el plàstic, l’alumini o el PVC, semblen conduir-nos de manera inexorable cap a la mediocritat.
La sortida, si n’hi ha, no és en el passat. Aquesta és la vana pretensió dels tradicionalistes, dels conservadors —de dreta i d’esquerra—, dels essencialistes que només saben afirmar la identitat des de la complaença en unes imatges fossilitzades i irreals. El desafiament és davant nosaltres, no darrere: serem capaços de construir nous espais urbans únics, genuïns, generadors d’identitat i de caràcter?