A Tunísia i a Egipte —a Líbia menys, diuen— internet en general, les xarxes socials en particular, i també la telefonia mòbil, han estat decisius per a la ràpida difusió de la revolta popular contra els seus dictadors. Alguns mitjans de comunicació han dedicat reportatges especials a aquesta qüestió, prou important com perquè els governs que eren a punt de caure tallessin el senyal d’internet o bloquegessin les comunicacions mòbils.
No hi ha dubte que les noves tecnologies de la informació han estat el millor canal per convertir la indignació latent en una onada de protestes i finalment en una revolució en tota regla, però d’aquí a considerar, com han fet alguns analistes, que açò ha estat el motor i gairebé la causa de l’èxit de la revolució, em sembla que és fer-ne un gra massa. Internet ha apropat als joves la democràcia que, amb tots els ets i uts que vulgueu, es viu a l’altra riba del Mediterrani, i ha tret la gent al carrer, però si el poble ha guanyat el pols als sàtrapes ha estat per la fermesa col·lectiva, per la decisió de continuar al carrer arriscant la vida, per no arronsar-se quan es realitzaven tèrboles maniobres per dividir o desprestigiar la protesta, i per saber organitzar-se quan els dictadors tallaven les comunicacions. Les noves tecnologies poden explicar l’esclat de la revolta, però no el seu èxit.
Sigui com sigui, vostè i jo ens hem indignat i hem trobat que era una vergonya que en aquests pobres països els seus governants mesquins hagin tallat internet al seu poble. I ens hem alegrat de viure a un lloc on aquestes coses no passen… Segur? Resulta que tan sols cinc dies després de la caiguda de Mubarak, el petit faraó valencià Francisco Camps obligava Acció Cultural, una entitat social sense ànim de lucre, a tancar els repetidors que han permès, durant vint-i-cinc anys, que els valencians poguessin veure TV3. El PP, aquest partit que demanalibertad de elección i que no vol imposiciones i que la gente pueda escoger, el partit dels qui diuen tassó i no got, etc., és l’únic partit d’aquestes coordenades que aplica una censura idèntica a la dels sàtrapes que els pobles del nord d’Àfrica lluiten per treure’s de damunt.
A tot arreu, el Poder —el real, no el formal— sempre acaba actuant contra la llibertat d’elecció i aplica algun tipus de censura quan veu perillar, de debò, algun dels seus beneficis. A vegades serà la possibilitat mateixa de mantenir-se en el poder. Altres vegades —en democràcia diria que la majoria— són interessos econòmics. Altres, la preponderància ideològica o la mania sectària. Les motivacions podran ser distintes, però el resultat no ho serà tant. Internet i les noves tecnologies no ens donen més llibertat. Ens donen, certament, nous canals per exercir-la, però fins i tot açò pot ser limitat o manipulat quan convé. Hi ha casos barroers i extrems, com el de Xina des de fa temps, i els més recents dels sàtrapes del món àrab. Altres casos en què discutiríem —el cas del País Valencià, per exemple—. I altres que apareixen envoltats d’un discurs tan ben trenat, o tan subtil, que ens passen desapercebuts o amb els quals, fins i tot, podem estar d’acord. La llei Sinde, sense anar més lluny.
Per cert, una amiga m’ha enviat un missatge de correu electrònic amb un enllaç per veure el tràiler de la sèrie documental Human Planet, que fan per la BBC One. Espectacular, preciós. Quan he anat al web de la cadena britànica per veure algun episodi sencer, el vídeo s’ha posat en marxa però al cap de dos segons s’ha aturat i ha aparegut un missatge de bloqueig: Not available in your area.