Aquests dies s’ha conegut la comunicació de l’Arquebisbat de Barcelona als rectors de parròquies, prohibint-los que ni “en dependències de les parròquies o en altres locals eclesials” es puguin dur a terme “consultes i reunions preparatòries o posteriors”, en relació a la consulta sobre la independència que organitza Barcelona Decideix per al proper 10 d’abril. Com a ciutadà, un pot estar d’acord o en desacord amb el que una entitat privada com és l’Església Catòlica decideixi pel que fa a l’ús i a la cessió de les seves dependències, o a la seva implicació en la vida pública del país. En canvi, com a catòlic, em decep profundament el que aquesta posició significa i comporta.
El principal argument de l’Arquebisbe és que aquesta consulta “pot portar una divisió entre els membres de la comunitat cristiana”. I no es refereix només a la possibilitat, ara vetada, de fer-la en locals eclesiàstics, sinó fins i tot “per la pregunta a respondre, ja sigui per l’oportunitat o pel lloc on es realitza”. Amb molt d’encert, Barcelona Decideix ha al·ludit a l’actual procés d’independència del Sudan del Sud, precisament perquè l’Església Catòlica, de manera explícita, no sols hi ha donat suport, sinó que hi ha participat activament: a parròquies i locals eclesiàstics s’han instal·lat meses electorals. I era un referèndum polític oficial, no d’una consulta organitzada per una plataforma civil, com és el cas de Barcelona. És lícit esmentar també el cas del Timor Oriental, que va votar per la independència el 1999. La participació destacada de Mons. Carlos F. Ximenes, Bisbe de Dili, en aquell procés independentista, per la seva lluita pacífica del dret a l’autodeterminació i per una solució justa del conflicte del seu país, li va valer el Premi Nobel de la Pau l’any 1996.
Què tenen els catòlics sudanesos o els timoresos que no tenguin els catalans? També en aquests països la posició de l’Església pot portar, i de fet porta, a una divisió d’opinió entre els membres de la comunitat cristiana. I quin mal hi ha? El cas, però, és que la consulta que promou Barcelona Decideix no és a favor de la independència —com sí ho han estat els referèndums del Sudan o del Timor—, sinó a favor del dret a decidir, a favor que els catalans puguin escollir, com a nació, el seu futur.
L’Arquebisbe de Barcelona ha decidit —citant un document del Concili Vaticà II de manera descontextualitzada, com ho fa un cert laïcisme per l’extrem contrari—, que l’Església ha d’estar al marge d’aquest procés. I ho expressa amb una prohibició que el situa del cantó dels qui impedeixen que Catalunya pugui decidir. No n’ha fet un posicionament teòric, certament, però sí pràctic: no ho nega formalment, però a l’hora de la seva realització, ho impedeix. N’hi hauria hagut prou que hagués deixat fer, que hagués optat per una via tàcita, de no pronunciament, de respecte a la pluralitat real que batega en l’Església catalana. Però amb la prohibició, ha causat que les parròquies que, per arrelament a la seva realitat i per implicació amb la vida social del seu entorn, vulguin fer costat a Barcelona Decideix, hagin de posar-se en contra de la voluntat expressada per l’Arquebisbe. En una paraula, vetant el dret de cada comunitat a decidir, l’Arquebisbe ha provocat allò que volia evitar: la divisió entre els catòlics de Catalunya.
Aquesta actitud no té res a veure amb la dels bisbes catalans antecessors als de l’actual generació. L’any 1985, l’episcopat català va publicar el document Arrels cristianes de Catalunya, que conté unes reflexions plenament vigents. I netament alternatives, contràries, a l’allunyament de la societat civil que es desprèn de posicionaments com el que ara hem vist. En aquell document, els bisbes catalans deien que «hi ha un fals universalisme de caràcter vagarós, que és poc operatiu i que fins i tot serveix de coartada a interessos no gens universals. És ben cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera, en el propi país. Però és igualment cert que hi passa, necessàriament, i s’hi forja. I aquest amor, evidentment, comporta un compromís efectiu de civisme que ha de manifestar-se en el compliment dels deures socials».
Quan el dia de demà els historiadors es demanin a on era l’Església en aquest moment, ens farà mal sentir que estava tancada a la sagristia, mentre que altres confessions religioses —protestants, musulmans, i altres— van estar al costat del poble. Perquè no serà prou cert: molts catòlics de base, i també entitats i moviments eclesials, participen activament en el procés democràtic pel dret a decidir. Aquests catòlics, tanmateix, tindran molt de motiu quan diguin que en aquest moment històric, els seus pastors estaven allunyats, d’esquena, indiferents al destí del país.