És possible que quan surti publicat aquest article la situació a Egipte hagi fet un tomb decisiu i el president Mubarak hagi estat derrocat. Seguesc els esdeveniments amb simpatia cap a un poble afamat de pa i de llibertat. Però aquí pot passar de tot, i no seria la primera vegada que una revolució d’alliberament acaba en malson. No és que vulgui cridar el mal temps, però tampoc fer-me il·lusions ingènues. Tant de bo els vagi bé.
Fins la setmana passada, la democràtica Europa tractava el poc democràtic govern de Hosni Mubarak com un aliat preferent a la regió, sense demanar-li gaires comptes per la quantitat enorme de desapareguts i de presos polítics que es podreixen a les presons egípcies, sense fer-ne un gra massa de la repressió contra els opositors al règim. Fins la setmana passada, el senyor Mubarak tenia el seu seient a la democràtica Internacional Socialista. Fins la setmana passada, qualsevol aldarull al país del Nil, amb sang o sense, era rebut des del democràtic Occident com un avís de la força creixent de l’islamisme en aquest país, i el resultat era l’apuntalament de Mubarak i la decisió de continuar fent els ulls grossos davant martingales tan poc democràtiques com la manipulació sistemàtica de les eleccions i dels seus resultats.
Amb una setmana les coses han canviat com de la nit al dia, i Mubarak ha passat de ser un amic a ser un apestat. L’únic mandatari significatiu que manté el seu suport a Mubarak és, ves per on, el primer ministre de l’únic estat de la regió que presumeix de ser una democràcia homologada, a saber, el premier israelià Benjamin Netanyahu, que pronostica, en el cas que es permeti la defenestració de Mubarak, un enfrontament entre demòcrates i islamistes radicals i una desestabilització regional que podria durar molts anys, diu.
L’eix geopolític que ha presidit l’actitud de les democràcies occidentals envers el món àrab al llarg de les últimes dècades no ha estat, en absolut, el suport als sectors aperturistes que podien contribuir a la democratització d’aquests països, sinó el fre als moviments islamistes. El saldo resultant no pot ser més nefast: dictadures de sàtrapes, corrupció, pobresa, desestabilització, i retroalimentació de l’enemic islamista, que ha trobat el camp abonat per fer adeptes entre els joves sense futur, i guanyar-se les simpaties de les masses empobrides.
En diferents moments, les democràcies homologades han intervingut, justament, per evitar que s’expressi la voluntat popular si es preveia un triomf islamista. Açò és el que va succeir a Algèria durant la dècada dels norantes amb l’emergència del FIS. No fa tant de temps, i convé recordar-ho. Dos anys després de la revolta estudiantil i social de 1988, el partit islamista va guanyar les eleccions municipals obtenint prop del 70% dels vots. En alguns llocs, més del 90%. Un any més tard, França al capdavant i tota la UE al darrere, van tolerar l’auto-cop d’estat del president Chadli Benjedid i l’onada de repressió i tortura de l’exèrcit, i aquí no ha passat res.
Altres vegades, les democràcies homologades s’han esquinçat els vestits per no haver executat a temps una operació antidemocràtica (sense dir-ho, és clar) que hauria evitat un triomf islamista. La revolució iraniana de 1979 és un cas paradigmàtic. Egipte o Tunísia no són l’Iran, i els sunnites no són com els xiites. Segurament és cert. Però també ho és que la tradicional separació entre les dues grans famílies de l’Islam s’ha afeblit i complicat, i avui Hamas, un partit islamista de majoria sunnita, és finançat pel xiisme iranià. Heus aquí un altre exemple de victòria democràtica ―la de Hamas a Palestina― mil cops lamentada per les democratíssimes potències occidentals: llàstima de no haver-ho impedit abans que fos tard…
Tot aquest complicat joc d’interessos sembla que ara hagi estat dinamitat per les revoltes que s’escampen per tot el món àrab. Aquí pot passar qualsevol cosa, però crec que no hauríem de confiar que les democràcies homologades del món ―amb governs de dretes o d’esquerres, açò és igual― faran tot allò que puguin per apuntalar la democratització del món àrab. El que aquí es cou és una de les principals batalles geopolítiques d’aquest primer tram del segle XXI, i aquest tipus de coses, sempre ha passat, solen anar acompanyades de sang, suor i llàgrimes.