Poca broma: la petita Colonya es perfila com l’única caixa d’estalvis que es podrà resistir a les mesures draconianes imposades pel govern central i el Banc d’Espanya, i evitar convertir-se en un banc. Cercava algun exemple per il·lustrar aquest cas, i he pensat en l’episodi de David i Goliat, però de seguida l’he descartat, per inadequat. L’entitat pollencina no ha volgut matar els grans, la seva estratègia no ha estat competir amb els bancs convencionals ni voler fer-se un lloc al costat de les supercaixes, i en temps de vaques grasses han defugit sistemàticament les operacions de risc que podien acabar obligant-los a vendre duros a quatre pessetes. “No volem ser els més grans, volem ser els millors”, diu el seu eslògan.
La comparació més adient ens l’han proveïda els “Vuits i nous” de l’Última Hora. Algú ha dit que aquesta tira gràfica és un compendi d’història contemporània de les Illes Balears, i l’acudit d’avui ho avala: ens presenta l’entitat hereva de Guillem Cifre de Colonya com uns nous Astèrix i el seu petit poblet gal, que resisteixen davant la totpoderosa ocupació romana. Bé, els pollencins no apallissen romans, només moros de broma per les festes de la Patrona. Però són igual de tenaços i ardits.
La bona notícia, la lliçó que hem d’aprendre, és que en l’economia globalitzada una entitat petita, molt petita, assoleix l’èxit a base de rigor, transparència, i una mica o un bastant de severitat, açò no ho sabria mesurar. La mala notícia és que el patró que les autoritats polítiques i econòmiques volen aplicar al sistema de caixes per solucionar els seus problemes, passa olímpicament d’aquest exemple absolutament real, i estableix una perillosa equiparació entre solvència i volum: caixes més grosses i convertides en bancs, igual a entitats més solvents. En el moment de la fusió/conversió, potser sí. Però fins quan?
La gran crisi financera internacional ha demostrat, com argumenten els economistes més reputats del món, que justament va ser un disbarat permetre que alguns bancs es convertissin en monstres massa grans per fer fallida, entitats d’un pes econòmic tan gran que no es podien deixar caure, perquè el seu enfonsament arrossegaria tot el sistema cap a l’abisme. Aquests autors apunten que l’excessiva concentració financera està a l’arrel de la crisi actual. Joseph Stiglitz prevé també contra el risc d’aplicar, en temps de crisi, les mesures desitjades per la gran banca, que n’és responsable, i mostra com les receptes aplicades a la terrible crisi asiàtica de finals de la dècada dels norantes, dictades per l’FMI obeint ordres de la gran banca, encara van agreujar la situació d’aquells països, van condemnar a la misèria milions de persones, i, a més, no van aconseguir millorar la salut financera de les entitats d’aquells països; al contrari, les van fer més dependents de Wall Street i de la City.
La història sembla repetir-se. L’eliminació del sistema de caixes és, probablement, allò que més desitja la gran banca sense fronteres per quedar-se amb el 60% de la quota de mercat financer espanyol que actualment ocupen les caixes. L’actual govern de dreta neoliberal de la Moncloa obeeix ulls clucs aquests desitjos, que converteix en ordres. Ens convindria a tots que la història no es repeteixi fins al final, que no ens passi com als asiàtics, i acabem lamentant un empitjorament que hauríem de pagar entre tots.
Mentrestant, una caixeta del nord gestionada per pollencins indomables rebutja una i altra vegada l’invasor…