Circula per internet el video d’una conferència d’Arcadi Oliveres sobre l’origen de les migracions modernes. Posa els pèls de punta per la quantitat i gravetat d’informacions que dóna, fàcilment constatables i contrastables. Oliveres no és dels qui fan acusacions genèriques: quan assenyala una ferida, diu qui l’ha provocada i d’on ha tret la informació. En aquesta conferència explica, entre altres perles, el camí que fan els petrodòlars de Guinea Equatorial: de l’empresa concessionària Exxon-Mobil van directament a les butxaques particulars del dictador Teodoro Obiang i dels seus familiars i còmplices —no a les arques públiques—, i des d’aquí, a través de societats pantalla, van a parar al Banc de Santander, que engreixa dividends directament gràcies a la misèria dels guineans.
Aquestes informacions ens recorden que els grans fraus i els corrents d’especulació sense entranyes que aprofundeixen l’abisme de la pobresa al món no passen tan lluny de nosaltres, i que tenen noms concrets i coneguts. De la mateixa manera que la crisi que ens està capolant des de fa ja prop de dos anys ―i ja veurem fins quan dura—, té unes causes definides i uns responsables amb noms molt familiars, distints dels paganos, que som vostè i jo.
Per si no ho recordàvem, abans d’ahir diversos mitjans informatius de les Illes Balears portaven una notícia que ho deixa més clar que l’aigua. Les entitats bancàries que operen a les Illes Balears no estan disposades a finançar la construcció dels més de mil dos-cents habitatges de protecció oficial que té programats el Govern, amb projecte ja aprovat. La seva construcció està, de fet, paralitzada des de fa temps per falta de crèdit.
Als bancs, que tenen una responsabilitat social, les dificultats dels joves illencs i de les famílies amb uns ingressos modestos no els fan ni fred ni calor. I ja poden ploure recomanacions del Banc d’Espanya i dels organismes supervisors europeus, que demanen als bancs que siguin els primers a reduir el preu dels immobles que tenen en stock, per contribuir a baixar els preus de referència de l’habitatge, especialment de l’usat. Al contrari: els principals representants de la banca a les Illes Balears no sols neguen el pa i la sal al Govern de tots, sinó que encara li demanen que sigui aquest qui els tregui les castanyes del foc que ells han provocat. Com? O bé que el Govern els compri part del seu stock d’immobles, per reconvertir-los en habitatges protegits, o bé que els tregui al mercat del lloguer subvencionat. Curt i ras: que el Govern faci d’agència immobiliària dels bancs.
Està clar que els bancs —com els polítics— no són tots iguals. N’hi ha que no s’han apuntat a aquestes idees de bomber, bé sigui pel sentit del ridícul, o per un mínim de sentit ètic en els negocis. I no diré noms, perquè açò no és un espai de publicitat. Però estaria bé, estimat lector, que la propera vegada que vostè necessiti els serveis d’un banc es plantegi quina és la seva prioritat: si aconseguir el màxim benefici per a vostè peti qui peti —açò és, de fet, el que fan aquests bancs— o emprar els seus doblers, per molt seus que siguin, d’una manera una mica responsable, posant-los a les mans d’entitats financeres que, justament, no actuen d’una manera irresponsable.
I sobretot, quan vostè si és jove, o el seu fill o la seva filla, no es pugui emancipar de la família perquè els bancs no li ofereixen un crèdit, i tampoc no pugui accedir a un habitatge de lloguer perquè els bancs tampoc li faciliten el crèdit al Govern que els vol construir, per favor, no faci allò tan fàcil de donar la culpa de tots els mals del món als polítics i a les administracions. D’açò, concretament, la culpa és dels bancs, i que cadascú aguanti el seu mort.
I ara, els convid a acabar d’escoltar la conferència d’Arcadi Oliveres. Aprendran coses ben interessants.