Pocs dies després de l’espantós terratrèmol que va assolar Port au Prince el 12 de gener de 2010, Tomé Garriga, cooperant menorquí de Càritas que resideix a República Dominicana, a uns escassos 50 km de la frontera amb Haití, amb llarga experiència en gestió d’emergències, ja em va comentar el que, vist amb perspectiva, ha acabat succeint: després d’una primera onada de solidaritat i d’enviament massiu d’ajuda d’emergència, quan es produís l’esvaïment del tema a les notícies d’actualitat –cosa comprensible–, decaurien la intensitat, el compromís i el rigor de l’acció humanitària d’emergència, i noes prendrien les necessàries mesures de prevenció per evitar els greus problemes d’un llarguíssim procés de reconstrucció.
La història es repeteix.Una catàstrofe natural, més enllà del debat científic sobre els sistemes de predicció, sempre tindrà un elevadíssim component d’imprevisibilitat. Un cop consumada la tragèdia, el que no és justificable és que no es faci tot el possible per evitar allò que se sap perfectament que pot succeir: epidèmies, pillatge, especulació, desgovern. Del terratrèmol no en té la culpa ningú. Del caos posterior, sí. Les organitzacions, haitianes i internacionals, que van preveure aquesta desídia i que a dia d’avui romanen tenaçment al peu del canó, són un permanent crit d’alarma que no hauríem de negligir, i una promesa d’esperança enmig de la foscor.
