Cada dos o tres mesos rep la revista Lares, l’òrgan de comunicació la federació de serveis del tercer sector (entitats no lucratives) per a les persones majors. Com en tota publicació institucional, hi predominen les informacions corporatives, la divulgació de les activitats dels seus associats, i la lògica defensa dels interessos del sector. Però a més, i això és el que fa aquesta revista interessant, cada número sol incloure algun article de fons d’un caràcter inusual en aquest tipus de publicacions. Aquestes aportacions vénen a ser una mena de brúixola, un recordatori que més enllà de la gestió hi ha la vocació.
Si la raó de ser d’aquest tipus d’empreses socials no és guanyar diners sinó oferir uns serveis de qualitat, i si en el cas particular d’aquesta federació se’ns diu que la seva finalitat principal és atendre les persones majors més vulnerables i centrar-se en els àmbits socials de necessitat més urgent i amb menys recursos, crec que és molt escaient que s’ho vagin recordant a través de la reflexió ètica, de l’autocrítica, i de l’anàlisi en profunditat de les implicacions de la seva activitat, com solen fer els col·laboradors de la seva revista.
Però vaja, en realitat jo no pretenia parlar d’això, sinó del que m’ha suggerit un article del penúltim número d’aquesta revista. Si m’he estès una mica —bastant— en el comentari sobre la seva font és per què em sembla de ben nascuts parlar bé de les persones o les institucions que fan les coses bé. Els articulistes sempre li sol em pegar pel cap que crema, sempre trobam ossos en el lleu, i és ben necessari que ho fem perquè la confrontació enriqueix i la crítica ajuda a millorar, però tampoc no està malament que de tant en tant dediquem unes línies a fer un elogi, ni que sigui desmesurat, com diria l’enyorat Vázquez Montalbán. I amb això, ves per on, ja m’he menjat mig article. Quin cas.
Anem al gra. El text que vaig llegir, i que em va agradar, duu per títol «¿Las personas tenemos fecha de caducidad?». El signa Marcos de Castro, ex-president de la patronal d’economia social CEPES. Parla de la perspectiva excessivament productivista i economicista amb què tendim a enfocar els principals reptes de la nostra societat. “Ets allò que produeixes”, suggereix l’autor com a lema negatiu d’aquest reduccionisme, d’aquesta perspectiva unidimensional.
Crec que no li falta raó. Vida activa és sinònim de capacitat productiva. Els vells són consumidors no productius. En educació, especialment en aquest temps de crisi, el leit-motiv és que cal preparar una nova generació de ciutadans més competitius i productius. I no dic que no, però alerta que en aquesta bugada no perdem gaires llençols. Se suposa que l’educació ha de fer-nos alguna cosa més que productors-consumidors. També ciutadans, i sobretot persones.
Sembla que si aconseguim superar amb èxit el profund clot d’aquesta crisi, voldrà dir, segons el guió que ens venen com a necessari i ineludible, que ens haurem convertit en una societat més competitiva, que les nostres empreses hauran incrementat la productivitat, que s’hauran abaratit els costos laborals i de jubilació, i que haurem recuperat uns indicadors que diran als mercats que poden confiar en nosaltres. Que bé. Al costat d’aquestes prioritats majúscules, si en sortim essent o no més persones, és com si no tingués massa importància.