Si ens atenem a allò que, en rigor, representa el seu sentit originari ―la celebració del naixement de Jesús, el Crist, a la vila de Betlem de Judea― estarem d’acord que les formes que ha anat incorporant la festa al llarg de la història l’han allunyada cada cop més del seu origen. Perquè ben mirat, com escrivia José L. Martín Descalzo, «el lloc on Crist va néixer no és un alegre portal de columnes, amb alguna paret semiderruïda per donar la sensació d’abandonament, com els agrada pintar a molts artistes. Tampoc no és un pessebre de confiteria, de color rosa i crema, no és el lloc dels nostres pessebres, a on tot està molt ben compost, i una netíssima mula i un beatífic bou fan oració al voltant d’un preciosa i pulcra menjadora de bestiar».
Però què voleu fer-hi. Si els cristians volem reivindicar el que per a nosaltres és l’autèntic esperit de Nadal, si volem viure aquesta festa d’acord amb les nostres conviccions i en coherència amb el seu sentit primigeni, la darrera cosa que tenim dret a fer és censurar o menysprear la festa familiar, tradicional, cultural, social i laica en què s’ha transformat el Nadal. Senzillament, perquè aquest és el resultat natural que se’n podia esperar de la superació de la vella Cristiandat i la consolidació del procés històric conegut com secularització.
Si durant segles l’Església ha pretès emmotllar tota la civilització occidental d’una manera homogènia, uniforme, tant absurd és negar la fonda herència cristiana de moltes de les nostres tradicions, com pretendre evitar que tota la societat, que ja no és cristiana, vagi transformant les festes d’arrel cristiana en una celebració progressivament distinta que, de manera inevitable, incorporarà molts elements que res tindran a veure amb el seu origen, o que fins i tot en seran antagònics. En els orígens del nostre calendari festiu, l’Església va tapar amb festes cristianes moltes festes paganes i ancestrals de les diverses nacions d’Europa. A poc a poc, el temps simplement s’encarrega de tornar les aigües al llit del riu d’on havien estat remogudes.
I tanmateix, continua tenint molt de sentit la pretensió de viure Nadal amb la radicalitat i l’autenticitat que l’essència de la festa evoca. Si un és cristià, gairebé ho hauria de sentir com un deure. Si no ho és, també ho pot sentir, per què no, com una invitació. No es tracta de treure-li al Nadal tot allò que té de cant a la tendresa, a l’amor, a la bella fragilitat d’un infant recent nat, de desitjos de pau i concòrdia. Però podem escollir ―per a nosaltres, sense pretensió d’imposar-ho― de viure aquesta festa com alguna cosa distinta dels bonjesusets de guix de gest ensucrat i mel·liflu, del decorat de figuretes tan inofensives com buides de missatge. Podem no conformar-nos amb un nadalet de bons sentiments a flor de pell, mentre covam la seguretat que aquests dies tan polits només seran un parèntesi piadós ―simple refugi, una evasió com una altra― abans de tornar a la puta vida de cada dia.
Ningú no ens impedeix d’anar a les fonts, i aprendre a viure el Nadal de Déu: contemplar com Déu s’ha fet un dels nostres. I no un home qualsevol, sinó un no ningú, assumint la condició d’un esclau, que diu sant Pau. Al capdavall, el Misteri de Nadal no té res d’esotèric, més aviat n’és l’antítesi; mostra la culminació del materialisme perquè no representa l’espiritualització d’un nadó, sinó la humanització de Déu. La més gran paradoxa és que Nadal significa i anuncia la vocació de fracàs de Déu, i és en aquest fracàs que nia i fructifica l’esperança.
El nostre gran poeta Blai Bonet ho va saber expressar amb uns versos sublims:
No perdis, doncs, temps ni vida
cercant cínicament explicació del que ja saps i no dius.
Lluita contra el mal concretament, allà on el trobis,
i la lluita t’ho revelarà tot,
sobretot si el resultat és net,
és a dir, si hi fracasses.
¿O no saps que, en la lluita,
el fracàs és el fracàs de l’èxit i no el de l’home?