Fa una mica més d’un any circulava per internet un powerpoint que, d’una manera tendenciosa i malèvola, presentava la recent llei de centres de culte de Catalunya com una eina diabòlica (mai més ben dit) de persecució religiosa i coerció de la lliure expressió pública de la fe. Però si llegim el text d’aquesta llei i el seu reglament d’aplicació, i sobretot si analitzam la política de la direcció general d’afers religiosos de la Generalitat durant aquests anys, entendrem que les coses són bastant, molt, diferents.
Val a dir que els grups ultres catòlics promotors de la campanya de descrèdit contra aquesta llei sumen dues aversions primordials contra el vicepresident (sortint) de la Generalitat, Josep Lluís Carod, que n’és l’impulsor: l’odien perquè, diuen, és un menjacapellans, i per la seva posició independentista. No és nou ni recent que el clericalisme carrincló i l’espanyolisme més tronat vagin de la maneta, però açò ja seria matèria per a un altre article.
Tornem al tema. Aquesta legislació parteix d’un principi tan bàsic com és la necessitat que percep tot govern de regular i arbitrar qualsevol àmbit de la vida social que visqui una situació de conflicte. La realitat és que l’arribada de població nouvinguda i la pluralització de creences religioses ha donat lloc a una proliferació important de tot tipus de centres de culte. De vegades no compten amb les mesures mínimes de seguretat que ha de tenir qualsevol espai d’ús comunitari, i altres vegades la legítima aspiració d’una confessió religiosa per obrir un local ha topat amb reticències per part de la població, o amb l’oposició o el menyspreu d’alguna administració. Davant açò, la Generalitat ha ordenat que els plans d’ordenació urbanística han d’incloure zones qualificades com a equipaments religiosos (i amb açò evita que un ajuntament pugui prohibir o coercir la llibertat religiosa), i de l’altra preveu mesures sancionadores si un local que aplega una comunitat no disposa de llicència d’obertura (i amb açò prevé de possibles desgràcies per inseguretat o insalubritat).
Però hi ha més exemples que ens poden fer veure la gestió de la direcció general d’afers religiosos de la Generalitat com un referent de bones pràctiques. Els ultres que han criticat Carod Rovira per aquesta llei, i que blasmen el seu presumpte laïcisme agressiu, haurien de llegir la Guia per a la gestió de la diversitat religiosa als centres educatius, de recent publicació. Tal vegada els sorprendria descobrir que recomana que l’escola “ha de donar a conèixer les festes tradicions locals i nacionals, també les d’origen religiós”, i que “els dies de celebracions d’arrel cristiana, o de qualsevol altra confessió religiosa, haurien de conservar el caràcter respectuós entre totes les tradicions que han de tenir les activitats de tots els dies del curs escolar, tot aprofitant l’ocasió per formar en cultura religiosa, independentment de la fe o de l’opció de pensament de cadascú”.
Bé, segur que aquest plantejament també deu sorprendre els qui se situen en l’altre extrem, confonent laïcitat amb exclusió del fet religiós de l’espai escolar i públic. Perquè aquí també n’hi ha, de nofres. Quan m’explicaven que una escola pública de primària ha decidit que enguany no muntaran betlem per no ofendre les creences religioses de l’alumnat musulmà, m’ha semblat que alguna cosa important hem perdut pel camí de la tolerància. Als qui pensen així, també els deu sorprendre ―i molestar― que la mateixa direcció general del presumpte laïcista Carod Rovira hagi subvencionat la publicació d’un llibret de reflexió i diàleg espiritual sobre les Benaurances, editat pel moviment cristià de gent gran “Vida Creixent” per al treball dels seus grups. La raó? Vida Creixent realitza una activitat de socialització, dinamització i formació de persones majors. Se’ls ha de subvencionar encara que siguin un moviment religiós? No. Se’ls ha de subvencionar precisament perquè són un grup religiós que realitza una activitat social positiva.
No és tan complicat. Al capdavall, només es tracta d’entendre i aplicar aquella màxima que proposava el polític nord-americà Daniel Webster a principis del segle XIX: “tot allò que faci que els homes siguin bons cristians, també farà que siguin bons ciutadans”. I qui diu cristians, diu musulmans, diu budistes, diu agnòstics, diu ateus.