Si ens demanen de cop en sec què opinam de la politització de l’ajuda humanitària, segurament direm que no ens sembla bé. Aquesta és la pregunta que m’he fet quan he llegit el reportatge contigu, i sí, la meva primera resposta també ha estat crítica. De bones a primeres i en abstracte, trobam que l’ajuda humanitària ha de ser filantròpica, independent, i no condicionada per criteris i fins polítics. Però com que la vida no són abstraccions sinó situacions, quan deixam el terreny dels principis i posam els peus a terra sorgeixen els dubtes, i amb ells les contradiccions.
Un exemple: el compromís i l’ajuda que molts de nosaltres hem exigit al Govern espanyol envers el Sàhara Occidental, arran de la crisi del campament de refugiats d’El Aaiun, no és demanar una ajuda humanitària polititzada? No ens sembla bé que la solidaritat amb els pobles que, a més de fam, pateixen opressió, sigui un ingredient més del seu procés d’alliberament? Crec que això no ens ha de fer sentir malament. Significa que, juntament amb el sentit compassiu que ens mou a enviar ajuda humanitària als damnats de la terra, també tenim el sentit de la justícia que ens fa veure la necessitat de tallar d’arrel les causes de la misèria. Més d’un trobarà que això és mesclar ous amb caragols. Però ja ho deia el bisbe Hélder Câmara: “Si don menjar als pobres, em diuen que sóc un sant. Si deman per què passen fam, em diuen comunista”.
Descarrega’t el reportatge «L’ajuda humanitària, cada cop més condicionada»