L’acció social ha fet, en les darreres dècades, grans avanços per passar d’un vell model de beneficència a uns plantejaments d’inclusió, participació i transformació social. S’han fet esforços per passar de donar el peix a donar la canya, a ensenyar a pescar, i a intentar crear les condicions perquè tothom pugui accedir a la pesquera.
I aleshores va arribar la crisi. La seva durada i profunditat està provocant una dicotomia: el discurs continua essent el de la reforma social, però les necessitats urgents de molta gent fan que l’agenda social se centri a donar, de nou, directament el peix. Davant l’increment de la pobresa infantil al nostre país, aquestes ajudes esdevenen una obligació moral de primer ordre.
No em sembla just que això es desqualifiqui amb lleugeresa com una involució. Amb quina credibilitat podem criticar les entitats que es dediquen a posar pedaços calents, a donar una resposta directa i concreta a les necessitats bàsiques de la gent més pobra, quan allò que fan els governs és retallar prestacions i suspendre drets socials? Càritas està donant un gran testimoni de coherència i visió global: amb una mà dóna el peix, i de l’altra, amb reflexions com la del document Valoració de la reforma laboral, passa una mà per la cara de les administracions, els partits polítics i els agents socials. Difícilment trobareu una altra reflexió que sigui alhora tan realista, concreta, ambiciosa i compromesa.
Descarrega’t el reportatge «Alerta: hi ha dos milions de nins en risc de pobresa»