Les tres darreres zapaterades —lliquidació de l’ajuda als aturats de llarga durada, rebaixa d’imposts a les pimes i privatització dels aeroports― són la demostració més plausible que qui comanda són els mercats ―i dintre d’aquests, els especuladors sense entranyes―, i que els governs just fan de bons escolanets. El repunt de la Borsa espanyola l’endemà de l’anunci d’aquestes mesures, després de l’atac acarnissat dels últims dies, n’és la prova del nou. I bé, el llegendari popular ens proveeix de prou exemples d’un monstre insaciable que exigeix sempre més sacrificis, i del poble que no aconsegueix saciar-lo mai (perquè a la primera que han respost al seu desig, s’han condemnat a haver de continuar), fins que arriba l’heroi que mata el monstre. Però l’heroi només surt a les llegendes, és clar.
La suspensió de l’ajuda als aturats és una canallada sense pal·liatius. La rebaixa d’imposts a les pimes, una mesura que ja s’hauria d’haver implantat fa molt de temps, però no per apaivagar (transitòriament) la cobdícia dels llops financers, sinó per ajudar a respirar i millorar la competitivitat i solvència de les empreses petites. I pel que fa als aeroports, són moltes les raons que ens haurien de fer veure que la seva privatització serà, en general, un regal als grans inversors privats, i una contundent i sinistra garrotada per als interessos generals, probablement d’una manera més acusada a Menorca. De totes les raons que es poden argumentar, des de la nostra perspectiva en destacaria tres:
Primera: la privatització dels aeroports comportarà, no hi ha dubte, una important entrada puntual de recursos en les eixutes arques de l’estat. La venda de participacions de l’anunciada societat filial d’Aena donarà uns rendiments ràpids i substanciosos. Però quan, prest o tard, haguem sortit de la crisi, i els aeroports, sobretot els estratègics, tornin a generar beneficis, aquests ja no aniran a l’estat, sinó que enriquiran els accionistes de les grans corporacions privades que hauran entrat en el negoci. Ja tenim un altre servei públic convertit en gallina dels ous d’or per a uns pocs privilegiats.
Segona, adéu a la descentralització. Justament quan estava obert el debat sobre la creació de consorcis público-privats per a la gestió aeroportuària, que trencaria el monopoli d’Aena i introduiria una beneficiosa dinàmica de competència entre els aeroports, la privatització “empaquetada” del 49% d’Aena significa que deixarà d’existir un centralisme polític per passar a haver-hi un centralisme empresarial. Les empreses locals de cada territori, les comunitats autònomes i els ajuntaments, un cop més, toc pels morros.
I tercera: els aeroports que mereixeran l’atenció i rebran les inversions preferents dels nous propietaris seran, òbviament, aquells que prometin uns dividends més sucosos. A les Illes Balears, malgrat tot, l’aeroport de Palma podrà salvar una mica els mobles donat el seu immens volum de negoci. El d’Eivissa, en proporció a la seva població resident i al volum de turisme que rep anualment, potser també rebrà algun detallet. Però, i Menorca? Aquí no tenim ni la massa crítica de població ni el volum de turistes necessari perquè els nous amos de l’aire ens facin gaire cas. O encara pitjor: que vegin en Menorca una oportunitat de créixer, i ens pressionin perquè ens convertim en una Eivissa bis.
Del que ens podem acomiadar, si aquest invent es consolida, és de rebre un tracte just com a residents en un territori insular petit, d’un abaratiment del preu dels nostres viatges necessaris (no lúdics), i de comptar amb un aeroport que actuï com a plataforma d’expansió de les nostres empreses locals. Tot açò era un deure de l’estat que ens ha estat negat o menystingut durant decennis. I si no ho ha resolt l’estat, que teòricament és de tots, no crec que ara ens ho resolgui una macroempresa privada, que només serà d’uns quants i obeirà interessos desconeguts, fora del nostre abast.
Fins ara, sabíem que els avions volaven. A partir d’ara, també els nostres aeroports se’ns els enduran pels núvols.