L’observació del comportament de les meves filles i els meus alumnes ―els infants i joves amb qui tenc relació directa― envers la televisió, em fa ballar el cap. Quan es miren les sèries-brossa de l’infaust Disney Channel ―Hannah Montana, Los magos de Waverly Place, Sunny entre estrellas… és igual, tot és el mateix―, o qualsevol dels programes altament tòxics i estupiditzants que posen a la majoria de canals en la franja horària infantil, em deman per què els nostres menuts senten aquesta “realitat” com a propera, i posen en marxa els mecanismes d’identificació, i en canvi, quan la pel·lícula o la sèrie és, posem per cas, asiàtica (de veritat, no pseudooriental) o africana (suposant que s’ho mirin), ho veuen com un producte exòtic.
Un comentari de l’escriptor i crític valencià Joan Garí (El temps, núm. 1378, p. 87) sobre la novel·la Pastoral americana, de Philip Roth, potser ens donarà una mica de llum. En aquesta novel·la, com en la majoria de les seves obres, Roth retrata la vida dels immigrants jueus dels anys 40. Garí considera que Roth no deixa de ser un escriptor local: escriu d’allò que coneix i té a prop. I per això, «Pastoral americana passaria per una obra costumista si no fora perquè tot allò de què s’hi parla ja forma part també de la nostra pròpia visió del món».
Crec que Garí té raó. Si l’american way of life ja fa temps que es va convertir en el nostre somni, sembla que l’american way of thinking duu camí d’ensenyorir-se de les nostres capacitats de percepció i discerniment. L’univers icònic nordamericà tendeix a envair i homogeneïtzar tots els espais de la cultura, fins el punt que, en ocasions, el pluralisme pot acabar essent només una aparença, un joc, un etern retorn del mateix, que diria Nietzsche. Resulta molt difícil fugir de la colonització mental que açò comporta. I açò es produeix, si se’m permet la idea de la gradació cultural, de dalt fins baix. Des de Philip Roth fins a Hannah Montana.
Immers en aquestes cabòries, escolt per la ràdio una entrevista a Serge Latouche, màxim exponent i portaveu de la teoria del decreixement. Va començar parlant d’economia. Enfront de la febre globalista i deslocalitzadora, ell defensa el retorn a l’economia local i a la relocalització. Però llavors va anar més enllà: «El sentit de la vida», deia, «també s’ha de relocalitzar, perquè vivim cada vegada més en un món virtual, quan la condició humana està necessàriament vinculada amb un territori. No tenim els peus en el buit sinó en un lloc concret, i ens hem de sentir a gust allà on som, allà on vivim. I sentir-se bé vol dir també treballar, produir, consumir, ser un ciutadà, participar a la vida cultural i social de lloc on ens trobem».
Segurament la tensió no està tant entre la vida global i la vida local, sinó en la necessitat de vincular-nos a un espai vital concret, tangible, de mida humana, per ser algú i no naufragar en el marasme anònim i impersonal de la globalització. Aquí hi entren en joc moltes coses: el sentit de pertinença, els referents vitals, la identitat, la memòria i la tradició, els lligams intergeneracionals… Grans temes que, diuen els entesos, seran qüestions claus en la societat que ens ve. I de debò, quan veig els hàbits televisius dels nostres menuts, em sembla que hi alguna cosa d’aquestes és a punt de rompre’s.
Pensem en la ràpida substitució de la festa de Tots Sants per Halloween. Assistim ―contribuïm?― a la desaparició de la festa de referència del nostre petit univers cultural sobre la mort, el dol i el record dels difunts. El seu lloc és ocupat per una astracanada hortera, cutre, estimuladora del mal gust. Els papàs i mamàs, quan anem a fer la visita al cementeri, deixarem les criatures a casa perquè, pobretes, no tenguin un trauma, aquestes coses dels morts no fan per als fillets. Però segurament no tindrem cap problema a l’hora donar-los quatre euros perquè se’n vagin a fer una festa de Halloween amb els amiguets, i s’empudeguin la mirada amb una pel·lícula gore.