A principis de curs se’m va ocórrer comentar a un grup d’alumnes que durant l’estiu un servidor havia jugat a Ikariam, un joc en línia gratuït, d’estratègia en temps real, ambientat ―sui generis― en l’època de la colonització de les illes gregues en l’antiguitat. Bona la vaig fer, perquè al cap de dues setmanes tots ells ja havien obert el seu compte de jugador i s’hi havien abocat de ple. Han passat els mesos, i de tots ells només un ha deixat de jugar-hi (però no li digueu traïdor, que us conec; no hi ha cap mal!). Els altres, acumulen punts i la petita satisfacció d’haver-se convertit en colonitzadors experimentats del món virtual d’Ikariam.
L’altre dia en tornàvem a parlar, i la conversa em va evocar les reflexions d’alguns autors sobre la manera com les noves tecnologies de la informació, i en particular internet, estan modificant la nostra forma d’accedir al coneixement, les nostres actituds i els nostres hàbits relacionals, amb les persones i amb les coses.
Manuel Castells adverteix que el caràcter instantani de la comunicació per la xarxa ―travessam el temps i les distàncies a una velocitat mai somiada―, no crea de manera automàtica la “societat en xarxa”; afavoreix, sí, la creació de nous espais de sociabilitat, però també pot generar comunitats virtuals desconnectades del factor territori, de l’espai físic compartit. I des de la perspectiva educativa, que ara és la que més m’interessa, Joan Domènec Francesch ha fet una interessant reflexió crítica sobre el tema a Elogi de l’educació lenta (Ed. Graó 2009). Diu “Tot es torna ràpid. Per això, potser, llegir i escriure costa tant als joves, perquè són activitats lentes en les quals el que anem aprenent va acostant-se i allunyant-se a mesura que passen les hores, i ho fa de forma pausada. Tot el contrari dels mitjans audiovisuals i de comunicació, que han triat la rapidesa, el zàping, la immediatesa…”
Com ens situam davant aquests problemes? Hi ha l’actitud negacionista o resistencialista, que porta cap a l’automarginació i la desconnexió de les noves realitats. També l’adaptació acrítica, la submissió a la novetat tecnològica sense discerniment, amb l’únic criteri de “si és nou, és bo”. Però em sembla que aquests dos camins són estèrils. El sentit comú recomana la via intermèdia: proactiva, crítica i realista. Parlant d’educació, em sembla que ens convé ensenyar “des de dintre” a utilitzar internet d’una manera adequada, donant eines per canalitzar correctament les ànsies de satisfacció immediata (cal aprendre que no tot es resol amb un clic), que no fer sermons en contra i “des de fora” sobre els perills de la xarxa, ni amb activitats ideades per contrarrestar l’immediatisme que afavoreix la xarxa.
Tornem a Ikariam. Els meus alumnes es vantaven l’altra dia d’haver contagiat aquesta afició a gairebé tota la classe. Hi ha cap mal? Heus aquí un petit exemple ―sense exagerar: és un joc― de l’educació en bons hàbits des de dintre de la xarxa. Enfront dels jocs arcade, d’un ritme frenètic i una capacitat d’excitació espectaculars, heus aquí un joc tranquil, pensat no per jugar-hi hores i hores seguides, sinó per fer-hi una estoneta cada dia. Perquè, per molt que vulguis, no pots fer córrer el joc. Quan hi construeixes un edifici, o fas millores a la teva colònia, o envies un vaixell en una missió comercial, el joc t’avisa: aquesta acció trigarà dues hores, o dos dies, o una setmana. I no tens més remei que esperar. En Josep ho té clar: es connecta al joc, dedica cinc minuts a arreglar la partida, i cap a una altra cosa, perquè el joc l’ha ensenyat a esperar. I un detallet: els noms dels escenaris d’aquest joc són els mateixos de les lletres gregues, de manera que, sense voler, aquests al·lots de segon d’eso s’han après l’alfabet grec. L’any que ve, si fan cultura clàssica, això ja ho tenen.
Cada dia estic més convençut que el professorat 2.0 cap al qual ens dirigim no deu ser només aprendre a utilitzar pantalles digitals, blocs i moodles dins l’aula, sinó també a habitar i compartir els territoris virtuals en els quals, poc o molt, ja viuen els nostres alumnes i fills. Sabrem trobar el camí d’enmig, per no caure en la claudicació davant la dictadura tecnològica ni convertir-nos per a les noves generacions en autèntics aliens?