Aquest és el títol de la primera obra de teatre del menorquí Ponç Pons, un text que ens mostra, des de la ironia descarnada i la paròdia, algunes de les claus del malestar del nostre temps. En una entrevista l’autor deia: “Hem perdut el nord, el seny i el sentit comú. Estam una mica “lokus”. Viure a un món on encara hi ha guerres i gent que es mor de fam em sembla una aberració i una vergonya que fan plorera”.
Miquel, el protagonista de l’obra, diu en un cert moment que “prest viurem a base de pastilles”, i les pastilles, que els metges recepten a Miquel per qualsevol cosa, són omnipresents en aquesta obra de teatre. Entre altres significats més o menys explícits, en les pastilles hi ha una crítica a l’immediatisme compulsiu i ingenu, a la frivolitat i el simplisme amb què ens pensam que podrem solucionar problemes d’una complexitat espectacular. La crisi -les crisis- que ens abasseguen no són un refredat, i no hi ha pastilles d’efectes instantanis per guarir-la.
En canvi -i aquest és l’absurd que planeja sobre l’obra de Pons- hi ha problemes al món que sí que es podrien i s’haurien d’afrontar d’una manera directa i radical, que sí que tenen solució, i en canvi hi fem voltes i més voltes, i ens planyem i ens justificam. Quan descobreixes que la raó principal per la qual encara no existeix un tractament universal contra la malària no és científica sinó econòmica (2,50 dòlars per malalt/dia), entens que, certament, tots plegats estam una mica lokus.
