La qüestió no és que Menorca tengui de tot i el mateix que tothom. Açò, al capdavall, és impossible. Del que es tracta és de garantir l’accés igualitari als serveis, de manera que quan no es trobin a l’illa, es compensi el seu accés fora d’ella. Altra cosa és, igualment necessària, determinar quins són aquells serveis que sí que hem tenir a Menorca. Cosa que mai no ens donarà el mercat, per pura i simple racionalitat de costos. El problema de Menorca no són les mides de l’illa sinó el nombre d’habitants ―els d’un sol carrer de l’eixample de Barcelona, si fa no fa―, un gruix insuficient perquè cap inversor ens consideri un objectiu temptador. Aquí és quan hi entra ―poc i malament― l’estat. Els descomptes aeris es basen en aquesta premisa, i si fos per Madrid ja ens els haurien tret. I la compensació de la insularitat és el que enuncia, i mai ha acabat d’aplicar, el famós Règim Especial per a Balears (REB).
Pel que fa a l’educació, el dret elemental dels estudiants menorquins a poder accedir a una carrera universitària no ha dut ningú a l’absurd de reclamar que es construeixi a Menorca una universitat “completa”. Sí que té sentit l’extensió universitària, que presta uns serveis específics. Però tothom entén que per als estudis superiors, més prest o més tard has de sortir de l’illa. En tot cas, les famílies que tenen fills que estudien a fora haurien de rebre una ajuda molt més substanciosa per tal que la igualtat d’oportunitats fos real.
La formació professional, en canvi, és una altra pel·lícula. Aquí no es tracta tan sols de tenir oferta educativa ―que és prou important―. La FP és també un pont entre l’escola i l’empresa. Ben organitzada, és una eina molt útil per als sectors productius més dinàmics. Històricament a Menorca s’ha ofert un ensenyament d’oficis acceptable, al servei del teixit productiu local. Podríem discutir, en tot cas, sobre la flexibilitat que ha de tenir l’oferta actual per adaptar-se a les necessitats canviants de l’economia menorquina. Però del que no hi ha dubte és que l’existència d’uns centres de secundària que ofereixen formació professional de grau mitjà i de grau superior representa un benefici social i empresarial de primera magnitud.
Ara, la nova llei estatal d’economia sostenible proposa la integració dels graus superiors de formació professional en l’entorn universitari. Si visquéssim en una època de despesa pública fàcil, se’ns podria vendre que açò és una ampliació: és a dir, que a partir d’ara no sols els centres de secundària podran oferir FP superior, sinó també les universitats. Però en els temps que corren, és obvi que l’escassetat de recursos públics provocarà que l’oferta es retalli: si determinades universitats assumeixen una part de la formació professional de grau superior, aquesta desapareixerà dels centres de secundària a on s’imparteix en l’actualitat. Són faves comptades.
UGT ha posat en marxa una recollida de signatures per demanar que l’estat faci marxa enrere en el traspàs dels cicles formatius a la universitat. Com a sindicat, li preocupa la pèrdua de llocs de treball que aquesta mesura podria tenir a Menorca. Cosa prou greu, certament. Però crec que encara ho seria més l’empobriment comportaria per al conjunt de la societat menorquina, i per al món econòmic i empresarial en particular. Per açò, no entenc com fins ara no s’han disparat més alarmes, com és que tots els agents socials i econòmics no han alçat el crit al cel tots a una. Perquè si aquest despropòsit s’acaba materialitzant, l’estat li haurà fet una altra traveta a Menorca. Una altra retallada limitadora de les possibilitats econòmiques de l’illa. I és que a cada bugada, perdem un llençol.