Un divendres d’octubre, a un aparthotel de la costa sud de Menorca. Una família mallorquina -matrimoni amb tres infants- entren a la recepció carregats de maletes. Vénen a passar el cap de setmana. Menorca els encanta en aquesta època de l’any: no hi ha embussos de trànsit, ni aglomeracions a les platges, i poden passejar per Ses Voltes de Ciutadella o pel Carrer Nou de Maó sense haver de fer eslàlom amb el cotxet del menut. Si el temps acompanya, no es perdran un capbussó a Cala Mitjana, la seva platja preferida. I si plou -quatre núvols entelen l’horitzó- es dedicaran a veure coses que encara no coneixen. Damunt el taulell de recepció hi ha diversos fulletons promocionals. Agafen el de “Menorca Monumental”, un tríptic del Menorca Bàsquet, una postal de la Cova d’en Xoroi. Són possibilitats interessants, però també en volen conèixer d’altres, i li demanen a la recepcionista: què podem fer aquest cap de setmana?
La recepcionista, una jove menorquina, els respon amb un somriure irònic i un sospir amargat. «Aquí no hi ha ni El Corte Inglés, ni Zara, ni cap centre comercial gros… açò no és Palma ni Barcelona!». No s’ha molestat a demanar als clients si allò que volen és anar de compres. Ni, en tot cas, què els interessaria comprar. En realitat no ha respost a la pregunta dels clients, sols ha exterioritzat la seva opinió. A ella sí que li agrada el shopping, i està ressentida perquè aquí no pot satisfer els seus anhels consumistes. Ni es planteja la possibilitat que els turistes mallorquins hagin vingut a Menorca a cercar alguna cosa distinta de les que, justament, ells tenen cada dia perquè viuen a Palma.
Quina mala pata. En lloc de trobar-se amb una professional de l’acollida dels turistes —recepcionista ve de rebre— s’han topat amb una especialista en espantar-los. És molt possible que aquesta jove no tengui ni idea de la rica programació cultural d’aquest cap de setmana, i que podria ser de l’interès dels visitants. Potser ni tan sols coneix alguns dels llocs que anuncien els fulletons que té damunt el taulell.
La recepcionista insatisfeta pertany al club dels “Menorca no té producte”, dels menorquins disgustats i frustrats perquè han viure en el que consideren una presó envoltada d’aigua. Els primers dies d’aquest curs vaig demanar als meus alumnes de primer d’ESO què els agradaria fer de grans. Un d’ells només té clara una cosa: anar-se’n de Menorca quant abans millor: aquí no hi ha res a fer, diu.
Quin futur volem i farem per a Menorca? Els qui voldrien convertir l’illa en una gran galeria comercial o en un parc temàtic ho tenen difícil, perquè aquí no tenim la massa crítica de clients per atreure inversions d’aquesta mena. I si la tinguéssim, seria perquè Menorca s’hauria convertit en una cosa ben distinta del que ara és. Fins avui, els menorquins hem triat un model que fa que no siguem ni Eivissa, ni Mallorca, ni Disneylandia. Molts creim que només tenim futur si, precisament, som capaços de fer de la nostra illa un destí diferenciat, no una rèplica del que es pot trobar a qualsevol altre lloc.
Ens convindria ser capaços de mobilitzar les sinergies dels qui creuen en aquest futur i en volen ser els seus protagonistes, i neutralitzar l’agrura dels menorquins d’esperit provincià, dels mediocres que es queden aquí només perquè no tenen altres opcions. Em sap greu per ells, però esper que el destí de Menorca no estigui en les seves mans. En el món de l’empresa, triomfen les idees impulsades pels qui han cregut en el seu èxit i s’han esforçat per aconseguir-lo, no el lament dels envejosos sense autoestima que només saben copiar. I qui diu una empresa, diu un poble, un país.