No conec cap guerra que no s’hagi convertit en la gran ocasió perquè algú s’enriqueixi. De vegades aquest fet té un caire tolerable per a l’opinió pública i les consciències. Per exemple, a Catalunya i Mallorca, la primera guerra mundial va activar notablement la indústria tèxtil i del calçat, i ningú en va fer escarafalls. I el creixement industrial dels EUA previ a la crisi actual no s’explicarien sense les grans inversions a l’Iraq.
El refrany diu que de les raons d’uns, d’altres ne viuen, i açò és cosa generalment acceptada, o si més no consentida. En canvi, quan els guanys obtinguts gràcies a una guerra provenen del contraban, la corrupció de governants o militars, o el pagament de suborns per a obtenir contrapartides, posam el crit al cel. Ara bé: de debò hi ha, en el fons, tanta diferència? Què tenen ambdós comportaments per rebre una valoració ètica distinta: la simple legalitat del procediment?
Totes les guerres, unes més que les altres, són com la merda, que com més la remenes més put. De la guerra d’Afganistan, com més coses en sabem, més ens temem que és una immensa tapadora per ocultar, primer, un fracàs colossal de la comunitat internacional, i segon, la pudor d’una serial d’interessos inconfessables. Allò estrany seria que això no fos un caldo propici per a tota mena de corrupteles. No tenim prou informació ni prou imaginació per saber fins a on arriba la llarga cadena de beneficis que deu generar aquest conflicte. Però podem intuir que el poble afganès és el primer i més gran perjudicat d’aquest deplorable despropòsit, i el darrer beneficiari de la hipòcrita cooperació internacional al desenvolupament d’aquest país.
Descarrega’t el reportatge «Ajuts al desenvolupament sota amenaça dels talibans»