Quan vaig descobrir el que l’atzar havia aconseguit amb la imatge de l’entrada anterior d’aquest bloc, de seguida vaig pensar que havia de passar la foto al meu amic Francesc Florit Nin, pintor i poeta d’una sensibilitat agudíssima. Però abans que tingués temps de trucar-lo o d’enviar-li un missatge, l’atzar, novament, se’ns va avançar, i ens vam trobar pels passadissos de l’institut Joan Ramis.
Li vaig suggerir que en fes un poema. Jo també pensava escriure’n alguna cosa, li vaig dir, però em semblava que el fet convidava més a contemplar-lo des d’un poema que a «explicar-lo» des d’un article (ai, el desencantament del món…!). Al final vam quedar que cadascú faria la seva. En Francesc, com sempre, ha complert… i de quina manera! Us deix amb els seus versos, als quals no pos adjectiu per no aviciar-vos la mirada. Gràcies, Francesc.
Benaurat atzar, benaurat atzur:
res no impedirà que siguin benaurats
l’encontre i la troballa, la inesperada xamba.
Qui pot haver donat la constel·lació
dels arbres en el bosc o la de l’arxipèlag,
de l’estol de gavines o dels fars d’una illa?
El Creador d’atzars juga als daus de la vida
per qui cerca la sort, per qui la sort li gira.
Ocell de ploma blanca i ocell d’ales de ferro
us feis Óssa Menor al cel immaculat
i us heu confabulat perquè els ulls dels infants
es facin les preguntes que el pare no ha fet mai.
FRANCESC FLORIT NIN