És ben curiosa la foto que acompanya aquest article, no és cert? Quatre gavines… i un avió!, com formant el dibuix d’una constel·lació estelar. La vaig fer dia 8 de setembre al matí, a Maó, però sense cap intenció de captar aquesta insòlita imatge, sinó d’una manera absolutament fortuïta. La meva filla petita s’havia fixat en el remolí de gavines que donava voltes damunt un solar buit; hi devia haver fems, o un animal mort, o qualsevol cosa que les aus van identificar com una abellidora pitança. Jo duia la càmera, i a la meva filla li va fer gràcia que els féssim una foto. En vam fer un parell, i vam guardar la càmera. La sorpresa pel que, sense voler, havia captat l’objectiu, ens va venir uns dies més tard, en descarregar les fotos a l’ordinador de casa. El descobriment d’aquell instant irrepetible va ser un petit moment de meravella davant això tan senzill i tan gran, tan bo d’explicar i tan difícil d’encabir, com és l’atzar.
La nostra cultura se n’ha ocupat més aviat poc, de l’atzar. I si de cas, solem ubicar-lo en el compartiment irrellevant de les anècdotes. En altres cultures ocupa un lloc més destacat. En la cosmovisió àrab, per exemple, és tingut com un àmbit privilegiat perquè s’hi manifestin la gratuïtat i la suprema llibertat d’Al·là. De fet, la nostra paraula “atzar” prové del mot àrab hispànic az-zahr, que significa dau, ja que en els jocs d’atzar podem observar els resultats del caprici diví. En la saviesa hindú, l’atzar també té una importància considerable, tot i que més aviat negativa: l’home assenyat creu en la llei del karma, i només els imprudents confien la seva vida a l’atzar.
I entre nosaltres? No han estat molts els pensadors occidentals que li hagin dedicat una especial atenció. I en la fragmentació disciplinar típica d’occident, la preocupació per l’atzar ha entrat en els dominis de la ciència, en particular de la matemàtica, arribant a ser conceptuat dins la teoria de les probabilitats. Cosa que em mereix molt de respecte, és clar, però vaja, això és com pretendre descriure una rosa desglossant la seva composició química: alguna cosa haurem perdut pel camí.
Crec, però, que en l’època contemporània l’interès per l’atzar en el nostre entorn cultural ha crescut. Al llarg del segle XX han estat molts els artistes que l’han revaloritzat, i si acceptam que l’art anticipa i il·lumina els canvis epocals, no crec que sigui improcedent considerar que en el futur pròxim l’atzar escalarà posicions com un aspecte no irrellevant de la realitat. El pintor Marcel Duchamp el va incorporar com un element metodològic fonamental en la seva pròpia obra. Si parléssim d’això amb Miquel Barceló, segur que ens explicaria algunes coses ben interessants. I en el cinema, el conjunt de l’obra de Krzystof Kieslowski i les primeres pel·lícules de Julio Medem també obren perspectives suggerents en el mateix sentit.
Després de l’apoteosi de la racionalitat científico-tècnica que hem viscut al llarg del segle XX —potser n’havíem fet un gra massa— es percep en l’ambient la necessitat d’explorar d’altres fonts de coneixement. Menys pragmàtiques, tal vegada, i més orientades a la saviesa existencial que al saber racional i utilitarista. Com tot en aquest món, alguns camins ens poden derivar cap a irracionalismes mals de casar amb el senti comú, ves que hi farem. Això, tanmateix, no exclou la fecunditat de cercar i de trobar en la contemplació l’atzar vies més profitoses, perquè estic segur que d’aquesta estranya criatura de l’univers en tenim molt, molt per aprendre. Ens pot ensenyar, sense voler-ho, que —afortunadament!— no ho podem planificar tot, que ens cal ser més humils davant els imponderables, i que podríem aprendre a confiar més en les sorpreses. Perquè, com va dir Honoré de Balzac, l’atzar és el millor novel·lista de la història; per ser fecund, només cal estudiar-lo.