Ahir em comentava un sindicalista que, en el seu àmbit professional, la gent de devers quaranta-cinc anys cap amunt es mostra més disposada a secundar la vaga general que la franja més jove de treballadors. Un company, també militant sindical, en feia una lectura bastant òbvia, que compartesc: que amb els drets laborals i socials passa el mateix que amb el benestar material. La gent que sap el que ha costat aconseguir tot el que tenim avui, la gent que ha hagut de lluitar per assolir els drets i prestacions del nostre encara recent -i fràgil- estat del benestar, tenen més raons per manifestar-se que els qui ja s’ho han trobat tot fet. La gent més jove, que ha nascut i s’ha criat en l’abundància, no és tan conscient del que significava no gaudir d’aquests drets, i per tant no viu tan a flor de pell la urgència de les reivindicacions contra els retalls socials. En la generació jove hi predomina la posició pragmàtica: sí, potser les coses haurien estat millors d’una altra manera, però si les circumstàncies són les que són, ens hi haurem d’adaptar.
Mentrestant, he estat fullejant -de manera virtual, l’edició digital que trobareu a la xarxa- el llibre «2010-2020, 32 tendencias de cambio», d’A. Gutiérrez Rubí (expert en comunicació i consultor polític) i J. Freire (biòleg i especialista en economia digital). El primer comentari que vaig llegir sobre aquest treball deia que repassa els principals canvis als quals s’enfronta la societat mundial, canvis als quals ens haurem d’adaptar si volem sobreviure amb solvència en la societat que estam construint. Pel que he pogut constatar, aquesta és, en efecte, la tònica dominant de tot el llibre: el discurs adaptacionista.
Sé que aquest és el discurs de moda, però em sembla que no estaria de més que ens hi resistíssim. O, encara millor, que el combatéssim. El comentari que he citat parla de “la societat que estam construint”. Si això és així, si encara som nosaltres els qui, almenys en un percentatge minúscul, construïm la societat, i no som únicament testimonis passius i alienats de la “construcció” que en fan uns altres, hauríem d’aprendre a negar-nos a acceptar tantes crides a adaptar-nos. Per què que ens hauríem d’adaptar a allò que no ens agrada, a les situacions o les decisions amb les quals no estam d’acord?
Els experts en l’evolució humana expliquen que els dos factors d’èxit de l’espècie humana han estat, primer, la capacitat d’adaptació al medi, però en segon lloc -i aquesta és la veritable clau- la capacitat de transformar el medi advers en benefici propi. Si aquesta idea és vàlida per al món físic, que ens ha estat donat, com no ho hauria de ser per al món social, que és una construcció humana?
La tendència adaptacionista, vista des d’un punt de vista col·lectiu, social, convida a la resignació, al conformisme, a la claudicació fatídica. I des del punt de vista individual, ens crida al campi qui pugui, i al burro el darrer que arribi. Als veritables culpables de la profunda, intensa i llarga crisi que patim ja els va bé que l’adaptacionisme es converteixi en la ideologia dominant.
Si en alguna cosa l’encerta el plantejament adaptacionista és en la convicció que no podem quedar-nos ancorats en el passat, plorant amb nostàlgia uns temps que no tornaran. Però a partir d’aquí, hi pot haver -hi ha d’haver-un altre discurs: el de la transformació activa. No acceptem que el món canvia: canviem-lo nosaltres, i canviem nosaltres amb ell. No acceptem que cap Gran Germà ens predigui com serà el món dels nostres fills: preparem-lo i parim-lo nosaltres. No acatem el futur previsible: somiem i practiquem el futur impossible.