Encara que sigui molt bèstia dir-ho així, sembla clar que els més pobres de la Terra no tenen el dret absolut a viure, el dret inalienable a no morir-se de fam. Poden rebre almoines, sí, però aquestes sempre depenen de la bona voluntat dels donants. Si els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni s’haguessin establert com una carta vinculant per als estats signants -el dret internacional té eines per fer-ho-, és a dir, com un reconeixement legal i efectiu de drets fonamentals i no com una declaració de bones intencions, avui, malgrat que la crisi hagi reduït els recursos disponibles de les arques públiques de tots els governs del món, seria inconcebible que l’eradicació de la pobresa extrema -l’abolició de la condemna a morir de fam- es pogués ajornar. Però aquesta és la trista realitat: durant l’any 2009, a causa de la crisi global, la fam extrema al món ha tornat a remuntar, i posa en risc la possibilitat d’acomplir, el 2015, l’ODM número u.
Si s’han trobat els recursos per rescatar de la fallida els grans bancs i les corporacions financeres, no tenim per què creure que és tècnicament impossible el compliment del principal Objectiu del Mil·lenni. Però sembla que els poderosos del món no actuaran amb tanta prestesa i generositat a favor dels pobres -víctimes de la crisi-, com ho han fet amb els especuladors -culpables de la crisi-. Per això, ha de ser molt dur ser un qualsevol dels mandataris mundials que aniran a la cimera mundial de la setmana que ve i decidir que s’ha de rebaixar l’ODM 1; decidir, al cap i a la fi, que de moment alguns milions de persones hauran de continuar patint fam.
Descarrega’t el reportatge «(menys) objectius per al mil·lenni»