Un fantasma recorre Menorca: no tenim producte. La nostra illa podria ser una destinació turística puntera, podríem ser els reis del mambo en el mercat de les ofertes d’oci perquè, com deia el senyor Matas en altres temps “ho tenim tot per tenir-ho tot”, però resulta que fallam en la cosa més bàsica i essencial: no hem definit el producte que ens hauria de fer atractius i irresistibles. Es veu que podríem ser la millor botiga d’entreteniment d’aquesta zona del món, però resulta que encara no hem decidit quin producte hi volem vendre. Bé, aquest és, si fa no fa, el discurs quotidià, permanent, invariable, del partit de l’oposició al Consell Insular de Menorca, el Partit Popular. I cal reconèixer que, amb l’ajuda d’algun mitjà de comunicació local, que s’ha apuntat a aquesta sonsònia, i naturalment amb la col·laboració inestimable de la senyora crisi, han aconseguit fer forat en l’opinió pública. Em fa l’efecte que cada vegada hi ha més gent que s’apunta al plan plany pessimista, al lament jeremíac en relació a tot allò que avui es fa a Menorca i, sobretot, a allò que es podria fer si, es diu o s’insinua, des de les institucions públiques, i especialment des del Consell, es facilitàs i no es bloquejàs la iniciativa d’emprenedors i inversors.
Com en tot a la vida, en aquestes crítiques hi ha elements certs, constatables. Però també és evident que en tot discurs hi ha unes motivacions i una intencionalitat que no es fan evidents, i que s’han de revelar. En aquest sentit, subscric plenament la reflexió de Josep Maria Quintana, que en un recent article demanava als qui afirmen que no tenim model: “Estau segurs que no sabem on anam o és, més aviat, que allí on anam (per decisió democràtica dels ciutadans) no us agrada? Estau segurs que els qui ens governen no tenen model o el que voleu dir en el fons és que el model econòmic i de desenvolupament que defensen els polítics que representen la majoria de menorquins no és el vostre?”
Dit açò, cal observar que si les institucions públiques, amb les majories que els ciutadans han escollit, han encaminat Menorca cap a un model determinat, amb eines tan importants com el PTI, el pla de carreteres, l’obertura del Camí de Cavalls, etc., llavors hi fa falta un empresariat que s’apunti a jugar en aquesta lliga. I em sembla que aquí hi ha un desencontre, o pitjor, un diàleg de sords: els polítics estan obstinats en la defensa numantina del model, però no han sabut trobar la manera d’atreure les inversions privades necessàries per desenvolupar-lo en forma de projectes que estimulin l’economia, la creació de llocs de feina, el desplegament de nous incentius turístics que multipliquin i diversifiquin l’oferta. Per la seva banda, l’empresariat local, o si més no una part gens menyspreable, demostra poca agilitat per adaptar-se a uns escenaris nous i de gran complexitat, poca capacitat per innovar-se a fons, per obrir camins verges d’activitat econòmica que vagin en la mateixa direcció dels plans d’ordenació establerts des de les institucions. Hi veig molta facilitat per al plany en veure que les activitats que els han reportat grans beneficis en el passat ara semblen esgotar-se, però poc dinamisme per posar-se a crear, en aquests temps de crisi, vies realment noves i alternatives que ens treguin del clot.
Discrep de la rotunditat amb què de vegades es diu que els empresaris amb els seus doblers han de fer el que vulguin perquè són seus. No es pot menysprear la funció social del rol de l’emprenedor, i això introdueix límits en les seves activitats. En una societat democràtica, tots els actors socials han de poder participar a l’hora de decidir en quins àmbits s’han de poder fer les inversions econòmiques, cap a quines activitats s’han de dirigir, i cap a quines no. Qui defineix el producte que hem de vendre a Menorca? Els empresaris? Tots sols, no. Les administracions públiques? Totes soles, tampoc.
En aquest debat, cadascú té els seus arguments, cadascú té la seva part de raó, i és necessari que es trobin els camins d’intersecció. El que no sembla gaire recomanable és que els monòlegs sense audiència (o aplaudits només per la claca afí) continuïn durant gaire temps. Ens hi jugam massa coses importants com per fer rabietes d’al·lot.