Que la crisi hagi reduït el nombre de viatgers solidaris -persones que es paguen les pròpies vacances per anar a col·laborar a un país empobrit- pot semblar irrellevant des del punt de vista del viatger que decideix quedar aquí, perquè segur que trobarà una altra ocupació útil. Però és un problema per a les comunitats receptores que ara tenen menys mans per desenvolupar els seus projectes i també perquè minven els guanys que deixa aquest peculiar turisme.
Igualment, és bo que persones que abans col·laboraven amb les ONG amb aportacions econòmiques i ara, amb la crisi, no poden fer-ho substitueixin els doblers per ajuda en espècie -temps, habilitats, etc.-. Però, potencialment, com han apuntat representants d’ONG que realitzen accions d’alta qualificació tècnica, la caiguda d’ingressos d’aquestes entitats obre la possibilitat de substituir tècnics contractats per voluntaris, confonent-se els dos rols i devaluant la tasca dels professionals.
Sigui com sigui, la crisi obre un escenari en què és necessari trobar nous camins per a la solidaritat. Com en tots els altres camps d’activitat econòmica, la solidaritat organitzada es troba a la cruïlla entre la resistència als canvis, l’adaptació resignada a un nou escenari que pot generar greus problemes, i la transformació dels procediments i les eines per salvar allò més important: que la solidaritat no minvi, i que l’ajuda arribi a qui la necessita.
