Arran de la reedició en castellà de La palabra pintada de Tom Wolfe, l’escriptor Pere Antoni Pons va publicar un excel·lent i suggerent article (Un llop mossega el món de l’art, dBalears, 1 d’agost) en el qual discuteix la qualitat artística -implícitament ve a dir que algunes realitzacions són pures preses de pèl- d’alguns artistes presumptament innovadors protegits pel paraigua de ser, o de dir-se, art contemporani. I considera Pons que «un dia es descobrirà que els més grans artistes actuals són els que semblen més antics, els que han estat capaços de treballar a partir del llegat de la història i no els que, de la història, han preferit ignorar-ho o negligir-ho tot».
Em sembla una reflexió molt pertinent. Sobretot, perquè no és aplicable tan sols al món de les arts plàstiques. En poesia, i en general en literatura, passa una mica el mateix. I en el cinema. Probablement, la presència d’aquest peculiar antihistoricisme en les diverses expressions artístiques no sigui més que el reflex d’un tret distintiu i substancial del nostre ésprit d’époque. Portat al ridícul, l’esquema vindria a ser aquest: l’artista “gran” no ha de ser tan sols innovador, sinó rupturista; si la seva obra és tècnicament un bunyol, és secundari; l’important és que sigui nova, diferent. Igualment, l’escriptor que aspiri a merèixer l’elogi de la crítica no pot escriure llibres normals, sinó que la seva aportació ha de consistir a empescar-se un registre o un model narratiu que mai ningú no hagi fet servir abans, encara que el resultat no l’entengui ningú. Un crític literari ha arribat a dir que podem comportar-nos com si la novel·la de matriu realista encara tingués sentit, no perquè des d’aquest paradigma es pugui escriure literatura, sinó perquè encara hi ha molts lectors interessats en l’entreteniment i no en la literatura. I es queda tan ample.
Diria que en la nostra escala de valors culturals hem elevat a la màxima categoria la innovació/ruptura, i hem devaluat el concepte de tradició, cenyint-lo a àmbits com la identitat, el tipisme o la museïtzació del passat. A més, hem reduït el seu significat a la idea de preservació, i l’hem desproveït de l’aspecte de continuació. No deixa de ser curiós que, en l’època de l’aniquilació dels valors absoluts, haguem convertit l’atalaia del nostre (efímer) present en la referència absoluta des de la qual valoram, jutjam, beneïm o excomunicam tot el llegat de la història i de la cultura. Des d’aquesta perspectiva, l’experiència es converteix en quelcom intransferible: cadascú ha de viure la seva pròpia experiència única i irrepetible, i deixa de tenir sentit preocupar-se per aprendre de l’acumulació d’experiència, és a dir, de la tradició.
Això, certament, no és nou d’ara mateix. Ja en els anys 40 del segle passat l’escriptor nordamericà T. S. Eliot va intuir que aquesta dinàmica, que ja es donava en la seva època, aniria a més en el temps a venir. I a més, va posar nom a aquest fenomen: el va anomenar “provincianisme del temps” (Poesía y poetas, pàg. 72-73). Els malalts d’aquesta patologia cultural serien, segons Eliot, aquells que confonen allò contingent amb allò essencial, allò efímer amb allò permanent, i consideren la història com la “simple crònica dels dispositius humans que, un cop han complert el seu servei, han estat rebutjats; per als quals el món és propietat exclusiva dels vius, una propietat sobre la qual els morts no tenen drets”.
El temps, fins ara, ha donat la raó a Eliot, però la història no s’ha acabat. Pons introduïa en el seu article una obertura esperançada, tot esperant que en el futur es reconeguin els artistes que hagin treballat a partir del llegat de la història, i no es comportin com si aquesta no hagués existit o no hi hagués res per aprendre’n. I si això és convenient en l’àmbit de l’art, també ho hauria de ser en el de les idees, les creences, les actituds, els valors i tot allò que podem encloure dins el vast concepte de cultura. Serem capaços algun dia de revalorar la tradició sense caure en el conservadurisme? Sabrem superar la vulgaritat del presentisme sense sucumbir als planys de la nostàlgia? Recuperarem la tradició com a saba vivificadora i com a font de creativitat, o ens hem de resignar al seu magre significat actual?