Fa molta calor, i em sembla que les elevades temperatures comencen a estovar-me les neurones fins al punt que, pel seu compte i sense permís, han començat a segregar idees espesses i enganxoses. La darrera m’ha vingut al cap avui matí, mentre prenia notes durant un curs de formació per a mestres sobre el tema estrella d’aquesta temporada (les competències bàsiques, per si algú de fora del gremi ho vol saber). No sé si aquesta pensada interessarà gaire (o gens) a alguna altra criatura de l’univers habitat, però, estimats, és el que hi ha.
Revisàvem un document amb una comparativa de diversos models de programació didàctica. Una de les columnes de la graella mostrava el model made in USA anomenat “8 Ws of information inquiry”, que consisteix a anomenar cada etapa del desenvolupament d’un tema amb un verb començat en W, expressat en gerundi: Watching, Wondering, Wiggling… El gerundi s’utilitza en anglès amb un sentit enunciatiu; si aquest model hagués estat realitzat aquí, probablement s’hauria expressat amb infinitius —Observar, Preguntar, Remenar— o amb substantius —Observació, Interrogació, Agitació—. Doncs bé: aquesta anècdota m’ha dut a demanar-me si la forma verbal que defineix la nostra època és, precisament, el gerundi. A veure si em sé explicar.
Alguns historiadors de les llengües donen una gran importància l’evolució de la gramàtica de cada idioma, com a font per conèixer aspectes clau del caràcter del poble que ha desenvolupat aquella llengua. Així, per exemple, en les llengües semítiques, que van néixer entre pobles nòmades, és lògic que la paraula que ofereix la màxima flexibilitat sigui el verb, que és precisament la paraula del moviment, de l’acció. Per contra, els idiomes dels pobles sedentaris nascuts a partir del tronc indoeuropeu, com el llatí i el grec, tenen una flexió verbal més senzilla que les llengües semítiques i, en canvi, compliquen els substantius i els adjectius —les paraules “sedentàries”, les que donen nom a les coses i identifiquen les seves qualitats— mitjançant les declinacions que tots els estudiants alguna vegada hem detestat.
L’argument és com a mínim curiós, és suggerent. Val encara per a la nostra època, per a les llengües vives? Potser sí. Quina seria, doncs, la característica de la nostra llengua en la nostra època? Jo diria que és el gerundi. I no sols per l’assimilació mimètica d’expressions en anglès, que és la llengua koiné dels nostres dies, i que duu a utilitzar de manera forçada i poc natural el gerundi en eslògans i enunciats (“Mejorando para ti”, diu un espot comercial, quan fóra més correcte “Mejoramos para ti”). Crec que, en el fons, el gerundi, que és forma verbal que expressa una acció contínua, inacabada, oberta i indeterminada, ve a expressar l’esperit de la nostra època.
La formadora del curs a què m’he referit diu que abans, quan es preparava un curs, a l’hora de començar-lo havia de tenir tot el material preparat, acabat. Igual que quan escrius un llibre. Ara, no cal. Ella disposa de tot el material penjat en línia, i el pot anar modificant (gerundi) segons les necessitats del moment. Les noves tecnologies de la informació, que com indiquen els experts a poc a poc ens modifiquen les rutines del pensament, fan que tot es mogui en una nova dimensió, d’una banda més fràgil i efímera, i per altra banda més oberta, susceptible de revisió i millora continuada. I açò és així en tots els àmbits de la vida quotidiana. En el món professional, ja no pesa tant la carrera inicial —el currículum acadèmic— sinó el currículum viu, l’actualització, la formació permanent. El nou model d’estudis superiors ja no es concep com un paquet més o menys tancat, sinó bàsicament com un itinerari, un procés obert dintre del qual l’estudiant es mou i va escollint i descartant. Les nostres vides, al capdavall, s’assemblarien cada cop més a la màquina impossible del Perpetuum Mobile que tant va inquietar els savis i erudits d’altres èpoques, com Leonardo da Vinci.
Josep Maria Lozano ja va observar fa cosa de vint anys que els joves van substituint el vell model d’una moral de la brúixola (un nord prèviament traçat i un camí per arribar-hi) per un nou paradigma que ell anomenava la moral del radar (vaig modificant la meva posició segons les necessitats de cada moment). En vint anys les coses han evolucionat encara més en aquesta direcció, i no poc. De fet, s’han precipitat cap a una efervescència de transformacions que de vegades ens fan perdre l’alè. Davant aquesta realitat innegable, abunda la crida a adaptar-se o morir. Però no hi falten tampoc els malalts de vertigen que no poden fer tanta via, ni les veus crítiques que apunten el risc de darwinisme social que incorpora aquesta manera de viure i el model de societat que promou.
Pens que aquelles persones que tenim alguna responsabilitat en l’acompanyament d’infants i joves pel camí de l’aprenentatge i la maduració personal, i en especial els qui ho feim des de l’escola, no podem deixar d’assatjar respostes a aquests interrogants. On és la clau? Hi ha un punt d’equilibri? O val més que ens facem a la idea que ens hem de consagrar al gerundi?
No se m’ocorre cap altra manera de trobar el camí que no sigui caminant.