La llista de persones i institucions agraciades amb el premi Príncep d’Astúries de cooperació internacional al llarg dels seus vint-i-nou anys de convocatòria ens revela, sense haver d’aprofundir gaire, que aquest guardó té un aspecte important de picada d’ull, de gest d’Espanya cap a la comunitat internacional. No debades més de la meitat dels guanyadors han estat dirigents polítics d’arreu del món.
També hi ha hagut alguna llenegada, com la discutida concessió del premi a Bill Gates, un error que enguany es podia haver tornat a cometre, ja que la polèmica multimilionària brasilera Lily Safra també n’era candidata per la seva vena filantròpica, una possibilitat que potser hauria atret més l’atenció de la premsa rosa i groga que la dels sectors sensibles a la cooperació internacional ben entesa.
Però no ha estat així. L’atorgament del premi a la Transplantation Society i a la Sociedad Nacional de Trasplantes representa que, per tercer any consecutiu, es premien iniciatives directament relacionades amb la promoció de la salut arreu del món. En uns moments en què, més que mai, les multinacionals i les patents farmacèutiques estan sota sospita, quan la tecnologia sanitària és un privilegi en mans d’una minoria mundial i, més en particular, quan s’ha incrementat el “turisme de trasplantaments” -persones riques que compren òrgans humans a països pobres-, el destí del premi Príncep d’Astúries de cooperació internacional d’enguany ha de ser saludat com una bona notícia, una decisió encertada i positiva. Tant de bo que no sigui només un gest polit.
