Em va arribar per correu electrònic, fa un temps, una vinyeta gràfica en la qual es veu un home vell escrivint una carta, que diu: “Estimat fill, la mateixa tenacitat que poses en saber on està enterrat el teu avi, la podries posar en recordar la residència on has deixat ton pare i venir a visitar-lo”. No sé si el dibuixant pretenia desqualificar globalment la reivindicació de la memòria històrica relacionada amb el franquisme i la guerra civil, o més aviat criticar-ne una actitud incoherent, hipòcrita. En qualsevol cas, em va fer pensar.
Setmanes més tard, l’escriptora Carme Riera va venir a Ciutadella a parlar sobre Albert Camus dins la seva novel·la La meitat de l’ànima, en la qual la reivindicació de la memòria històrica es presenta gairebé com un deure moral. Davant el dilema sobre què hem de fer per poder continuar avançant, si és millor oblidar o és necessari recordar, l’escriptora mallorquina es decanta per l’afirmació de la memòria com a veritat: «no és la veritat absoluta, però sí la veritat del qui la té i la manté». Enfront del “somos el tiempo que nos queda” del poeta Caballero Bonald, Carme Riera sosté que som sobretot el nostre passat. El podem desdenyar, negar, oblidar. Però també el podem reivindicar i afirmar per al nostre present; açò és en definitiva la memòria, i la memòria és la meitat de l’ànima.
Pens que aquestes idees de Carme Riera traspuen una gran saviesa, i entronquen amb el pensament profund i exigent sobre la memòria històrica d’autors com Walter Benjamin, en el camp filosòfico-polític, o Johann Baptist Metz en l’àmbit de la reflexió teològica. Per a aquests dos autors, no és legítim fer memòria dels vençuts si aquesta reivindicació no repercuteix en l’actitud, en la vida del qui fa memòria. El “record de les generacions esclafades” de què parla Benjamin, o la “memoria passionis” de Metz, degeneren en memòria pervertida si el resultat és un aquietament de la consciència, satisfeta d’haver quedat bé amb els avantpassats. Ben al contrari, per a Benjamin, quan la memòria inclou el compromís amb el present, són els records dels avantpassats, i no els somnis d’alliberar els néts, allò que impulsa els homes i les dones a la rebel·lió.
Deia Carme Riera que Albert Camus la va captivar no sols per ser un escriptor extraordinari sinó també, i especialment (cosa que no pot dir de l’altre gran existencialista francès, Sartre) per la coherència i la perseverança del seu compromís; fent memòria viva de les víctimes oblidades de la història, Camus va ser l’únic intel·lectual francès que va fer costat als exiliats republicans espanyols.
Si pens amb les víctimes silenciades de la guerra civil i del franquisme a la llum d’aquestes aportacions, em costa descobrir quin sentit pot tenir la reivindicació de la reparació d’aquesta injustícia històrica, si nosaltres, la generació reivindicativa, a la pràctica hem renunciat a construir allò pel qual van morir els nostres pares. Em fa l’efecte que certes opinions procedents de l’ampli moviment reivindicatiu de la reparació de la memòria històrica té de vegades més cosa de reconciliació personal amb els propis morts, i fins i tot d’autojustificació de la pròpia consciència, que no pas de memorial actualitzador d’una lluita que fou esclafada, silenciada, i que avui demana un nou compromís.
En el context de profunda crisi que vivim avui, quan les paraules del nou primer ministre britànic David Cameron dient que “mai res no tornarà a ser igual” planen com una amenaça a les conquestes socials de moltes generacions, pens que si la reivindicació de la memòria històrica no condueix sobretot a donar-nos un nou impuls utòpic per transformar el present i obrir portes a un futur distint dels mals averanys que se’ns presenten, és, simplement, un plany inútil.