Javier de Lucas ha passat per Menorca, i potser haguem d’interpretar la poca assistència de públic a l’extraordinària conferència que va pronunciar com un indicador del poc interès real -retòric, el que vulgueu- que ens mereixen els immigrants i els seus problemes. De Lucas diu que esperàvem mà d’obra barata i han vingut persones, però -açò ho dic jo – moltes vegades sembla que no ens n’hem adonat. O que no ho volem veure.
Si dius que els immigrants, abans que els pensionistes i els funcionaris, han estat els primers a pagar els plats romputs de la crisi amb el retall de drets que han sofert, via reforma de la llei d’estrangeria o de directrius europees, automàticament salten els ressorts d’autodefensa amb un “sí, però” seguit d’algun dels tòpics habituals: que ens prenen la feina que primer és nostra, que no es volen adaptar, que si vénen ho han de fer ordenadament i amb papers previs… bé, ja ho sabeu. La veritat, la dura veritat, és que esperàvem mà d’obra barata i ens ha vingut mà d’obra barata que diuen que són persones. Si ens donen beneficis, poden quedar. Si no, una coça al cul.
La història que aquesta setmana m’ha explicat un alumne de l’institut m’ha fet deixat amb els cabells drets i m’ha fet empegueir d’afirmar que visc a un estat de dret. He contrastat la informació que em donava amb una persona que coneix el tema, i em diu que el que m’ha explicat és cert i, a més, m’ha ampliat les dades. Jutjau per vosaltres mateixos.
Resulta que ell i el seu germà viuen a Menorca am son pare. Tots tres legalment, papers en regla. Son pare treballa amb contracte d’obra i servei per una empresa que, malgrat que és privada, fa algunes activitats amb una concessió pública. Una feina dura, sota el sol o aguantat les inclemències de l’hivern, gens agraïda, i pagada amb el salari mínim interpreofessional: 633,30 €mensuals. L’obra i servei significa que en qualsevol moment l’empresa pot argumentar l’extinció de la necessitat que va originar el contracte del seu pare, i prescindir dels seus serveis. Aquesta fragilitat contractual serveix perquè el capatàs, que, atenció, és un estranger de la mateixa nacionalitat del pare del meu alumne, obligui els peons que conserven la feina gràcies a ell a pagar-li, òbviament en negre, un 10% del seu salari. Si no ho fan, una coça al cul.
Més greu encara: l’empresa coneix aquesta pràctica fraudulenta del capatàs, però el gerent fa la els ulls grossos: com que la concessió pública deixa un marge de benefici molt prim, com a mínim necessiten que el personal contractat faci feina de veritat i no s’encanti, com qui ve a dir que s’hi deixi la pell cada dia i encara doni gràcies. De fet, és així. Si no rendeixes prou, o remugues, o et queixes, o no pagues el delme, una coça al cul. I amb l’atur descomunal que ha portat la crisi, cap problema: sempre hi haurà algun desgraciat disposat a besar en terra i acatar les condicions.
La conseqüència directa per al meu alumne, a part de viure constantment en precari, és que aquest estiu, quan els seus companys faran vacances, ell no podrà anar-se’n al seu país a veure sa mare i els germans més petits; marxarà a casa d’un parent a Alemanya, per treballar il·legalment i en negre -és un menor d’edat- a una fàbrica. Treballarà a una línia mecanitzada de producció, empaquetant els productes que s’hi fan, i s’emportarà un sou de més de 700€ mensuals, més primes per productivitat. No li fa il·lusió, però tampoc maleeix la seva sort: és el que hi ha, diu. Almenys així podran continuar a Menorca un any més, perquè amb el salari dels dos mesos que treballarà els basta per pagar el lloguer de quatre mesos del piset a on viuen.
En fi, una història altament edificant. Després te’n vas a una enciclopèdia i et diu que l’esclavitud va ser abolida a Espanya l’any 1880, o que el treball infantil està prohibit als països civilitzats. I és que a les paraules els podem fer dir el que volem. I a les persones també, és clar. Si no fan allò que volem, una coça al cul.