Fa quasi quaranta anys, l’economista James Tobin ja va proposar un impost per gravar els intercanvis de divises, preveient que la falta de control de l’especulació financera internacional seria un dels talons d’Aquil·les del capitalisme del futur.
Després d’ell, durant dècades s’han aixecat una multitud de veus per reclamar normes fiscals transfrontereres per atenuar el poder omnímode que anaven agafant les multinacionals, regides des d’uns centres de poder cada cop més anònims, opacs i escàpols a qualsevol mesura de control. Però quan eren els temps adequats per afrontar aquestes reformes, l’absència d’una governança mundial i la connivència d’uns polítics seduïts pels èxits de la globalització, va deixar els deures sense fer.
Després ha vingut la crisi i, com ens recorda Paul Krugman, l'”amenaça fantasma” d’una fiscalitat internacional o de mesures que garanteixin un control més rigorós espanta les multinacionals i les grans corporacions financeres, veritables propiciadores de l’actual desastre. Davant qualsevol anunci de reformes que mirin cap amunt (les que colpegin els de baix, cap problema), el Mercat treu el nas i diu alerta mosques, i tots els governs acoten el cap i besen els peus del Leviatan.
Enmig d’aquest marasme, és hora de reclamar el retorn de la Política. No de la politiqueta que retalla drets, sinó d’una autèntica Ars Publica que pugui bastir unes noves regles de joc. És hora que una nova generació de líders mundials prenguin les regnes d’aquest cavall desbocat i facin prevaler la sobirania del dret i la justícia per damunt d’una pretesa ciència econòmica determinista, que mana i ordena com s’han de fer les reformes. Ja ho va advertir Ciceró: “La ciència que es decanta de la justícia més que ciència s’ha d’anomenar astúcia”.
