Javier de Lucas, un dels màxims especialistes en immigració de l’Estat, ha visitat Menorca convidat per Càritas per oferir una xerrada dins el cicle Conviure és viure. El seu diagnòstic és contundent: ens sobra molta retòrica bonista i la nostra visió del fenomen migratori continua essent esquemàtica i deficient.
Javier de Lucas ho té ben clar quan afirma que “encara no hem entès la immigració”. El professor ens fa aquesta i altres reflexions des de Menorca, on ha participat en una xerrada dins el clicle Conviure és viure, que és organitzat per Càritas.
Tenim assumit que la multiculturalitat és ja un tret estructural de la nostra societat?
Som una societat multicultural, en efecte, però això no és una conseqüència de la immigració: ja abans érem diversos! Ara per ara ens omplim la boca amb paraules com multiculturalitat i convivència intercultural, però ens falta més claredat i més voluntat de reconeixement d’elements molt senzills però que són essencials i previs, el més important dels quals és el reconeixement dels drets fonamentals.
No estan prou garantits els drets dels immigrants?
Sobre la immigració projectam una mirada fragmentària. La immigració no és només una qüestió econòmica, laboral, legal, social o cultural. És tot això, sí, però és molt més, és una qüestió política integral, i això encara no ho hem entès. La conseqüència és que fallam per la base, condicionant els drets de les persones immigrades. La qüestió clau és qui té dret a ser ciutadà i per què. Els ciutadans gaudeixen de drets fonamentals, i aquests es tenen o no es tenen, però no es poden fer dependre de condicionants.
Per exemple?
El dret a la unitat familiar. És o no és aquest un dret fonamental? A mi em sembla que sí. Doncs els immigrants no tenen reconegut aquest dret. El seu exercici està condicionat per la solvència econòmica i per tant no és un dret, és un privilegi. Podem parlar de respecte a la vida de les persones quan se’ls nega l’expectativa de viure en família? Jo crec que no.
Els immigrants paguen els plats trencats de la crisi?
L’ordenament jurídic estatal i el marc normatiu de la Unió Europea, com es pot veure clarament en els acords del Programa d’Estocolm de 2009 i en la darrera reforma de la Llei espanyola d’estrangeria, ens estan enviant, als ciutadans, un missatge claríssim: qui ens posa en situació de crisi són els qui tracten de gaudir del nostre estat de benestar sense ser part de l’Estat, és a dir, els immigrants, i per tant, si els “nacionals” estam passant una situació de dificultats, en tot cas n’hi ha uns altres sobre els quals carregam la pitjor part de la crisi. Això genera una percepció errònia monumental, i és que ens creim que les retallades no ens arribaran. Mentida: no comencen per nosaltres, però obren la porta perquè acabin arribant, com s’ha demostrat amb les darreres mesures econòmiques i laborals preses pel Govern.
Quin model ens ha de servir de referència per construir una societat que garanteixi la igualtat i la convivència dins la diversitat?
És obvi que els dos models que tradicionalment es proposen com a marc de referència avui fan aigua. El multiculturalisme practicat a la Gran Bretanya pretenia construir una societat plural, però ha acabat creant una multitud de focus segregats. I l’assimilacionisme republicà francès no ha complert la seva promesa d’igualtat, perquè és absurd parlar de la tercera o quarta generació d’immigrants. O són tots francesos o no ho són. En la pràctica, no tenen les mateixes possibilitats els francesos que tenen per cognom Dupont que aquells que es diuen Mohamed. Hi ha altres referents que podem observar, com el del Quebec, on s’intenta treballar la integració dels immigrants alhora que es preserva la pròpia identitat o llengua minoritzada. En qualsevol cas, ho tenim tot per fer. Ens hem de prendre seriosament que som una societat diversa i hem d’entendre que igualtat no vol dir homogeneïtat.
Discriminació positiva?
És clar. Igualtat i desigualtat són termes normatius, són respostes. La diversitat és un fet. El que cal és saber tractar la diversitat per garantir la igualtat. No s’han de crear estatuts jurídics diferents per a col·lectius diversos, però reivindic la idea de la discriminació positiva. Aristòtil ja deia que la igualtat no és tractar tothom de la mateixa manera, sinó donar a cadascú allò que necessita.