Al Consell Insular de Menorca li ha arribat l’hora de les rebaixes governamentals, que en aquests temps de crisi solen adoptar la mateixa forma: reducció del nombre de conselleries i de càrrecs públics de lliure designació. Sembla que aquesta decisió ha estat acollida amb satisfacció unànime, però a mi -dec ser el raret d’aquesta pel·lícula- m’ha deixat amb la mosca al nas.
En principi, d’acord: si els ingressos de les institucions s’han estret i ara toca estalviar, i si, a més, el govern central ha decidit retallar els salaris dels treballadors públics, els responsables polítics han de predicar amb l’exemple, i sembla del tot adequat que, a més de retallar-se els propis salaris, optin per reduir la maquinària a unes dimensions més modestes. Però si observam la seqüència i els detalls de la remodelació del Consell menorquí és fàcil detectar algunes coses que grinyolen. Vegem-ho.
El dimarts 18 de maig, la premsa local informava de la remodelació del Consell sense matisos, és a dir, com una decisió ja presa i consolidada. A tots els mitjans apareixien el nom del conseller caigut -Esteve Ferrer, de Ciutadania i Família-, i els cinc noms dels directors insulars amputats. En canvi l’endemà, dimecres 19, el vicepresident de la institució, Damià Borràs, apuntava que els retalls anunciats són només una possibilitat entre altres, i a dia d’avui encara no s’ha confirmat la decisió definitiva.
Qualsevol que conegui mínimament la dinàmica de comunicació de les institucions -de totes, públiques i privades- sap que quan es tracta de cessaments i s’han publicat els noms, els globus sonda tenen una difícil tornada enrere: si un govern no acaba executant allò que ha anunciat, farà el paperot. Mirau què li passa a Zapatero: amb el seu constant avui dic blanc i demà m’ho repens i dic gris, ha capolat sense remei la seva credibilitat. Tornant al Consell menorquí, si s’executen els cessaments anunciats com una “possibilitat”, serà obvi que la decisió ja estava presa abans -cosa molt lletja- de comunicar-ho als propis afectats, i abans que sortís a la premsa. Si per contra hi ha tornada enrere, la sensació d’improvisació serà marca Zapatero de totes totes. I aquí no s’hi val allò de matar el missatger: si els mitjans han publicat els noms és perquè algú del Consell els va filtrar.
D’altra banda, fixem-nos quin és el departament que se suprimeix, i amb ell el seu conseller i el seu director insular: Ciutadania i Família. Cal recordar que aquest departament fou creat a principi de legislatura pel desdoblament de l’àrea d’Acció Social. En aquell moment, l’oposició del Partit Popular acusà l’equip de govern de crear conselleries sense contingut per col·locar més gent a dit. El govern del Consell rebutjà aquesta crítica, i al·legà que es volien impulsar les polítiques socials, les accions dirigides a menors, família i immigració. Doncs bé: si això era important en època de vaques grasses, com no ho hauria de ser ara, quan l’esclat de la crisi ha incrementat fins a uns nivells alarmants les borses de pobresa i exclusió social, les persones sense prestació per desocupació o amb uns ingressos insuficients, les situacions d’especial necessitat, i quan són justament els immigrants els qui pateixen més greument les bufetades de la crisi? No és justament ara quan s’haurien d’intensificar més que mai les polítiques socials? Potser hauria estat més interessant unificar, posem per cas, les àrees d’ordenació del territori i mobilitat, ja que en els propers temps, si més no fins a la propera legislatura, la gestió urbanística es troba sota mínims i, pel que fa a carreteres, ja tenim aprovat i a punt d’iniciar-se el gran projecte de la legislatura, la variant de Ferreries. No ho sé, es podrien haver estudiat altres alternatives, però justament retallar una àrea social, eliminant una conselleria i una direcció insular? Si s’afirma que la gestió d’aquesta àrea es podrà dur igualment des d’un altre departament, i que els usuaris no notaran la retallada, no és açò l’acceptació tàcita que la crítica d’excés d’estructura i d’organigrama inflat, formulada del PP des del primer dia de la legislatura, era l’anàlisi correcta. I si teníem una conselleria sense contingut, poca sensibilitat social demostra un govern que, en els difícils temps que corren, en lloc d’omplir-la de contingut i dotar-la d’inversions, simplement la suprimeix.
Finalment, hi ha elements que fan pensar que potser les coses encara són més senzilles: els qui manen en el Consell s’han desfet de les baules més febles de la cadena de comandament. S’hauria decidit prescindir de determinades persones que, per la raó que sigui, haurien caigut en desgràcia, cosa que voldria dir que en lloc de fer-se un plantejament estratègic -quines àrees convé aprimar, com es reestructura l’organigrama amb criteris d’eficiència- s’ha fet un plantejament personalista. Fatal.
M’ho miri com m’ho miri, en aquest afer no hi veig política en majúscules, sinó un passa tu passa jo de vol ras i curt. Si algú no m’ho explica millor i em convenç, avui hauré perdut una mica de fe.