Mentiria si digués que em va sorprendre, perquè si a una cosa ens té acostumats Joan Francesc Mira és a una lucidesa, una honestedat intel·lectual i una independència de criteri que, unides a la seva vastíssima cultura, el converteixen en una de les veus més clarividents i estimables del nostre país. El motiu d’aquesta entrada tan elogiosa, però us assegur que gens exagerada, és l’article en dues parts que ha publicat als dos darrers números de la revista “El Temps” (núms. 1348 i 1349, del 13 i el 20 d’abril, respectivament), amb el títol, directe i provocatiu, “Defensa del Vaticà”.
La tesi que exposa en aquesta reflexió no és nova. Per a J. F. Mira, en les informacions que apareixen als mitjans de comunicació sobre l’Església Catòlica, massa sovint es confonen (intencionadament?) els crims, pecats, delictes o excessos de persones concretes, amb el col·lectiu extens de què formen part, de manera que quan algun membre de l’Església, habitualment un jerarca, ha fet alguna cosa censurable o ha dit quelcom reprovable, hom considera que és “l’Església” la que ha fet o ha dit tal cosa. El fet que ha suscitat la reflexió de l’intel·lectual valencià ha estat el reiterat titular periodístic segons el qual “Roma” o “el Vaticà” equiparen les crítiques rebudes per l’Església amb motiu de l’escàndol pels casos de clergues pederastes amb l’antisemitisme, quan, segons Mira, es tracta d’una frase pronunciada per un frare franciscà durant un sermó, citant una carta d’un amic jueu, i qualificada en un comunicat oficial del Vaticà, com “una opinió a títol personal”.
Ja ho deia, aquesta observació no és nova. El que la converteix en interessant és que la faci un intel·lectual que es declara agnòstic i allunyat de l’Església, un home que en moltes altres ocasions ha escrit crítiques punyents cap a l’Església catòlica i els seus dirigents. La seva opinió, per tant, no té cap intenció apologètica.
Pens que, en el fons i malgrat el títol del seu article, la crítica de Mira als qui, per “mala bava i el prejudici hostil barrejats amb un desconeixement abismal”, tendeixen a utilitzar els estereotips i a llançar les culpes personals contra la col·lectivitat, no és tant una defensa del Vaticà, i ni tan sols una defensa de l’Església, sinó una defensa del rigor, la veracitat i l’honestedat que mai no haurien de mancar en les informacions periodístiques i en les opinions formulades amb una mínima intenció de reflectir la realitat i reflexionar sobre el seu significat. Crec que quan un periodista o un opinador falten a la veritat i, com diu Mira, no donen una informació sinó que cometen una infàmia, està clar que fan mal a la víctima dels seus vituperis, però sobretot, i potser encara més, fan mal a la informació mateixa i vulneren el dret dels oients a ser informats degudament i a formar-se la seva pròpia opinió amb llibertat.
En tot cas, en una cosa no estic molt d’acord amb el professor Mira. Ell sosté que “el fet de passar de la crítica a la infàmia resulta ben atractiu, i gratis, quan es tracta de l’Església, de Roma o del Vaticà. Amb unes altres institucions universals i grosses, això no es fa mai ni es pot fer”. Malauradament, em fa l’efecte que aquest vici està molt més estès. D’una manera cada cop més freqüent, i en relació a temes i àmbits cada cop més amples, els debats sostinguts en base a opinions argumentades, raonades i contrastades tendeixen a recular en benefici de l’estirabot sectari, el pamflet groller, la difamació absolutament desproveïda de raons, la desqualificació agra i primària, l’exageració calumniosa i la tergiversació més vulgar. Crec, fins i tot, que hauríem de revisar el concepte de “pensament únic”, que tanta fortuna ha fet per descriure el seguidisme acrític del políticament correcte. Diria que avui patim, més aviat, una tendència progressiva a la dualització de qualsevol debat, a la pèrdua de matisos i colors en l’argumentació en favor de dues posicions extremades i irrenconciliables (i de vegades, més en la forma que en el fons), al plantejament de qualsevol tema en blanc i negre. Si les coses són un poc d’aquesta manera, crec que en lloc de parlar de “pensament únic” fóra bo de parlar de “pensament bipolar”: dues postures oposades, i fora matisos. Una mateixa actitud d’obstinació enrocada, però de sentit contrari. I les paraules, fetes servir més com a munició que com a vehicle de comunicació, en un pseudodebat en el qual la qüestió important no és ja “tu què penses”, sinó “amb qui (o a on) estàs”, amb tan sols dues opcions: amb nosaltres, o contra nosaltres.
Tornant a la reflexió de Joan Francesc Mira, crec que és ben cert que, en general, els mitjans de comunicació tracten d’una manera frívola i superficial les qüestions eclesiàstiques, elevant l’anècdota a categoria, atribuint a tota la institució allò que pot ser només una posició parcial, desqualificant el tot pels errors d’una part, i reduint a caricatura de traç gruixut la descripció de les posicions criticades. Però, a veure, no es fa el mateix des d’àmbits de l’Església, especialment des de mitjans de comunicació convencionals i digitals que defensen posicions conservadores o fins i tot reaccionàries, quan es tracta de temes polèmics que situen l’Església en confrontació amb el govern o amb una part important de la societat? No han fet sovint el mateix el president, el portaveu i altres responsables de la Conferència Episcopal Espanyola quan han respost a les crítiques rebudes simplificant i desqualificant sense raons els arguments contraris?
I com s’està produint el debat públic en relació a la imputació del jutge Garzón? No és un claríssim exemple de bipolarització? I com es tracten mútuament els líders i portaveus dels principals partits polítics? I no observam la mateixa actitud en els mitjans de comunicació espanyols quan tracten el fet diferencial català o la qüestió basca? I no som capaços de veure un aprimament del discurs i una tendència sembla que irrefrenable a l’esquematisme i en relació al complex fenomen de la immigració, fent-nos caure una mica a tots en el parany reduccionista dels grupuscles xenòfobs?
En fi, que em fa por que el senyor Mira tindrà, al final, més raó de la que es pensa, i que el mal que ha identificat en relació a l’Església no és un tumor focalitzat, sinó un càncer que avança cap a la metàstasi. Tenim molta feina a fer. La llibertat d’expressió, que tantes generacions ha costat de conquerir, en el nostre entorn no corre gaire perill a causa de limitacions o censures externes, però sí que pot veure’s malmesa si perdem la llibertat d’esperit. I per reeixir en la lluita per tal que açò no passi, no ho dubteu, Joan Francesc Mira ens pot donar algunes lliçons.