Tenc ganes que arribi el mes de juny per poder fer una bona conversa amb Adela Blanes (si és que puc pegar un bot a Mallorca, o que ella ens pugui visitar a Menorca. Ai, la mar d’enmig!). Aquesta artanenca, germana de la historiadora Camila Blanes, al cel sia, i per tant cunyada de l’estimat Climent Garau i Arbona, és una religiosa del Sagrat Cor que des de fa més de cinquanta anys resideix i treballa a les zones rurals de l’Alt Egipte, on ha dirigit el centre de formació d’al·lotes camperoles d’El Bayadeya.
Vaig conèixer n’Adela fa tres o quatre anys, a ran de la seva darrera vinguda a Mallorca, i em va impressionar sentir-li contar les seves experiències i la seva visió del món des d’aquella regió nord-africana, pobra i oblidada. La seva feina amb la població catòlica minoritària és una tasca silenciosa i discreta però no gens fàcil, ja que la diversitat religiosa no és fàcil de gestionar. A Egipte, i en particular a la zona de l’Alt Nil, hi conviuen tres famílies religioses profundament arrelades al país. D’una banda els musulmans, la religió majoritària. Llavors hi ha els cristians coptes ortodoxos, una de les esglésies més antigues del món. I llavors, la minoria catòlica. No costa gaire entendre que la convivència entre aquests grups religiosos ha de ser complexa, i sovint conflictiva, especialment en l’actualitat, quan l’Islam radical i integrista es troba en expansió i duu a terme un proselitisme molt actiu. Però alerta a jutjar des del desconeixement: Adela Blanes assenyala que l’èxit dels musulmans integristes s’explica perquè són l’únic grup del país capaç d’organitzar serveis d’ajuda social ràpids i efectius, d’arribar i ajudar la gent que malviu als racons més oblidats del país, allà on no arriben les magres polítiques públiques ni les institucions oficials.
Doncs bé, en el cor de l’Alt Egipte, allà on l’ala més radical dels Germans Musulmans recluta nous militants entre la jovenalla empobrida i desesperada, s’ha produït recentment un fet que m’ha cridat l’atenció, i tenc ganes que n’Adela me l’expliqui directament. Es tracta de la restauració del monestir cristià més antic del món, Sant Antoni d’Egipte, construït l’any 356 dC, i que continua en funcionament. Les notícies aparegudes a alguns mitjans de comunicació —val a dir que amb poca rellevància— destaquen que la restauració del monestir, que pertany als coptes ortodoxos, ha estat finançada pel Ministeri de Cultura, i que en els treballs arqueològics i de restauració hi han pres part molts treballadors de confessió musulmana, havent-se creat un interessant espai de diàleg interreligiós, que l’Abat Justus, superior del monestir, vol mantenir i fomentar.
En paral·lel a aquest esdeveniment, a les nostres contrades ha estat notícia la topada entre un grup de musulmans austríacs que volen compartir amb elscatòlics la mesquita de Còrdova, cosa a la qual el capítol catedralici s’oposa, i la decisió d’un institut de Madrid de no permetre l’entrada a les aules d’al·lotes musulmanes que portin l’hijab.
Les situacions no es poden comparar, perquè la situació a Egipte i a Europa és molt distinta des de molts punts de vista, també en l’àmbit de la regulació de les llibertats religioses i de l’estatut legal i social de les distintes confessions religioses. Però sí que de tot aquesta samfaina em fa pensar que a tot arreu, en el món globalitzat, ens esperen uns anys en què s’haurà de fer un esforç important per donar resposta als reptes que planteja la convivència interreligiosa. I em sembla que ni l’atrinxerament institucional o dogmàtic, present en totes les confessions religioses —qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra—, ni les fórmules clàssiques del laïcisme, afronten aquests reptes d’una manera creativa i pròpia dels nous temps que vivim. Uns per excés, els altres per defecte.
El fanatisme religiós, com sempre, és incapaç de fer espai a l’altre en una societat oberta i plural. I el laïcisme, que consider la més gran aportació de la modernitat per conquistar la llibertat religiosa, que ha servit per il·legitimar el concepte de religió oficial, i que ha reeixit —bé, encara no del tot— en la separació església-estat, crec que avui mostra símptomes d’esgotament. Allà on s’aplica el laïcisme de manual, el conflicte no desapareix sinó que s’enroca. França n’és el paradigma.
Heus aquí algunes idees políticament incorrectes per continuar aquets debat: el que avui ens cal no és un espai públic asèptic en matèria religiosa, sinó un espai que faciliti la comunicació, que creï mecanismes per al coneixement mutu entre persones i confessions —religioses, filosòfiques, ideològiques, d’interessos comuns. Potser la nova laïcitat no serà un espai sense religió, derivat de l’absència de símbols religiosos i de manifestacions públiques creients, sinó un espai neutral capaç de posar totes les conviccions que conformen les identitats personals i col·lectives —les conviccions religioses, i també altres tipus de credos— en diàleg, en interacció, i en confrontació.