No signaré per Garzón

D’entrada, els jutges que més m’agraden són aquells que no conec. I a l’inrevés: els jutges amb vocació d’estrella em fan posar peu a retxa. A Itàlia ens duen avantatge amb la història de jutges que comencen per deixar-se estimar massa per les càmeres, llavors es converteixen en figures del circ mediàtico-polític, i al final han de renunciar a la carrera judicial. No sé si serà coincidència o imitació, però la trajectòria del jutge espanyol Baltasar Garzón emula la d’Antonio di Pietro, amb la diferència que el pas per la política, en el cas del jutge espanyol, no va ser com a final de la carrera judicial, sinó com una interrupció a mitjan requesta. Si més no fins ara, perquè no sabem què farà en el futur.

No pot ser casualitat que les grans causes que tria Garzón sempre tenguin un caràcter de judici-espectacle. I si no el tenen, ell l’hi posa. Més que regir-se per l’aplicació de l’ordenament jurídic, que determina allò que és legal i allò que no ho és, Garzón sembla imbuït d’un aire profètic que l’empeny a capitanejar la conflagració entre el bé i el mal, erigint-se ell mateix en àrbitre i intèrpret del que s’ha de col·locar a cada plat de la balança. La conseqüència és que moltes de les seves actuacions no solen mostrar la independència i el rigor que s’espera d’un alt magistrat, sinó que són valorades —jutjades— per la coincidència o discrepància subjectiva amb allò que ell ha considerat perseguible. Si hom considera que els perseguits per Garzón són dolents, visca Garzón. Si un altre té simpaties pels encausats per Garzón, Garzón al paredón. I açò, en un estat de dret, grinyola molt. Estic segur que molts dels qui ara defensen Garzón perquè ha decidit que ell ha de jutjar els crims del franquisme, no devien trobar tan bé que l’any 1992 dugués a terme una autèntica persecució contra l’esquerra independentista, per netejar la ciutat de Barcelona de cara als Jocs Olímpics, i en ambdós casos el que cal és distingir si la seva actuació és conforme a dret o més aviat respon a motivacions polítiques.

No ens equivoquem: el problema no és Garzón, el problema és Espanya, i una part importantíssima de la responsabilitat és de l’esquerra espanyola majoritària, incapaç, a dia d’avui, d’haver articulat un ordenament jurídic que permeti, amb plenes garanties, la depuració dels crims del franquisme. El PSOE, amb les majories absolutes que ha tingut o amb la majoria relativa sumada a potencials aliats d’esquerra, no ha volgut superar la llei del silenci i no ha fet una llei de la memòria històrica que anul·làs els judicis polítics de la dictadura i reparàs de manera efectiva el dany infligit a les víctimes. Doncs si el poder legislatiu no ha legislat com calia per poder jutjar el franquisme, un jutge no pot, no ha de poder, anar per lliure i fer justícia pel seu compte.

El que ara està en joc és decidir si un jutge pot o no pot instruir les causes que ha obert Garzón. I aquesta decisió és, o hauria de ser, estrictament jurídica, no política. Si ho pot fer, evidentment ho ha de fer, i les màximes instàncies judicials hauran de fer marxa enrere. Si no ho podia fer, jo no sé si se l’ha de jutjar per prevaricació o simplement se l’ha d’obligar a tancar els processos iniciats, però sigui com sigui s’ha d’atendre a les lleis vigents. I aquí és on cal posar tota la pressió: si les lleis vigents no permeten jutjar el franquisme, que es canviïn les lleis. El legislador, i indirectament el poble que sobiranament l’ha elegit a les urnes, té la potestat per fer-ho. Si no ho fa, que calli i n’assumeixi les conseqüències.

El mateix podríem dir de l’afer del Tribunal Constitucional amb l’Estatut de Catalunya. Una publicació digital catalanista parla, en relació a la sentència del Constitucional, de legitimitat versus legalitat. Que s’ho mirin com vulguin, però els tribunals el que han de fer és aplicar les lleis vigents. Si dins la famosa Espanya plural zapateril i el seu ordenament constitucional no hi cap la Catalunya estatutària, és fins i tot recomanable que el Constitucional dictamini contra l’Estatut. El que em sembla inconcebible és demanar al Tribunal Constitucional que, per raons polítiques —com si s’invocassin raons humanitàries per perdonar un delicte— faci la vista grossa i absolgui l’Estatut de Catalunya. Que el Tribunal faci la seva feina amb rigor, i tothom sabrà a què s’ha d’atendre. A qui no li agradi aquesta Espanya, ja sap què ha de fer, o si més no cap a on ha de remar.

Per tot plegat, em sap molt de greu, però jo no signaré per Garzón.