Fa algunes setmanes, a una entrevista radiofònica, un responsable d’una important editorial explicava que la seva feina consisteix, entre altres coses, a triar obres d’autors que escriuen en català o castellà, i decidir si s’editarà només en l’idioma original o si també se’n publicarà la traducció a l’altra llengua. També pren part en la selecció de títols estrangers, i en la decisió de si se’n publica només la traducció al castellà, o també la traducció al català.
Aquest senyor no era el cap de vendes de l’editorial, ni l’encarregat de màrketing, ni el gerent o el responsable financer, sinó que forma part de l’equip editorial pròpiament dit. Però m’heu de creure si us dic que d’entre tots els criteris que va explicar que es tenen en compte a l’hora de decidir la publicació d’un títol, vaig ser incapaç de detectar-ne cap de relacionat, ni de biaix, amb els aspectes culturals —literaris, científics, artístics. Ni per casualitat va parlar del valor intrínsec d’una obra, de la importància d’un autor, o de la conveniència, en el cas de traduccions, que la nostra cultura s’enriqueixi amb determinades aportacions foranes. Res. Tot girava entorn de la xerrameca mercantilista que avui tendeix a inundar-ho tot. Així, no parlava de cultura, sinó —sempre— d’indústria cultural o editorial; quan va parlar d’autors del nostre país que són traduïts a l’estranger, en lloc de dir una cosa tan senzilla com que el seu èxit ha apropat la nostra literatura als altres països, també ho va enfocar sota el prisma economicista: aquests autors, deia, ens han apropat a nous mercats. I en un moment donat va arribar a afirmar que els autors que tenen més probabilitats de tenir èxit són els que tenen algun valor afegit, expressió absolutament horrible per referir-se, vull suposar, a la seva singularitat o a un caràcter especialment rellevant de la seva creació.
En fi, no és que les editorials no puguin ser un negoci, és clar que ho han de ser; ni que la cultura no pugui crear una indústria, cosa que qualsevol país normal ha de pretendre. El problema és quan tota la cultura és valorada sota el prisma del negoci, i per açò els mercaders culturals em fan una mica de por.
Però no tot és açò, sortosament. Un parell de dies més tard vaig viure una grata experiència que em va mostrar que hi ha vida més enllà de l’imperi de la plutocultura. Amb més de dos-cents alumnes de l’IES Pasqual Calbó, vaig tenir el privilegi d’assistir a la representació de l’obra «Assajant Albertí», a l’Orfeó Maonès, una producció de La Clota-Moll Oest Espectacles amb la qual s’ha volgut apropar al públic d’avui, i en especial al jovent, l’obra de l’escriptor i l’il·lustrat menorquí Vicenç Albertí i Vidal (Maó, 1786-1859), traductor al català de dramaturgs europeus de primer ordre dels segles XVIII i XIX com Goldoni, Molière o Beaumarchais. Ja us podeu afigurar l’interès previ que devien tenir els nostres alumnes per aquesta literatura, i us podeu fer càrrec de la dificultat objectiva d’apropar unes obres i l’univers cultural de principis del segle XIX al gust i la sensibilitat d’avui. Si a aquesta realitat s’hi aplicassin els criteris habituals de la mercadotècnia cultural, ara ni tindríem les noves edicions de l’obra d’Albertí, ni un grup de teatre hauria portat aquest autors als escenaris. Per fortuna, el bon criteri de l’Institut Menorquí d’Estudis i la iniciativa de La Clota no s’han reclòs en la racionalitat comercial; sabien que una obra així no es pot vendre tota sola, però han cregut que els nostres joves han de conèixer Albertí. A partir d’aquí, han fet un esforç, important, i molt reeixit, per tal que la presentació actualitzada d’aquest autor connecti amb el públic actual. I ho han aconseguit, amb bona nota. Els al·lots del nostre institut, molts dels quals van al teatre únicament quan se’ls ho facilita des de l’escola, s’ho van passar beníssim —ho diuen ells, no jo. Van riure, van xalar, i van aprendre. Què més es pot demanar?
Ara farà cinc anys, un grup d’escriptors catalans va escriure el manifest “Sant Jordi es menja el drac”, una crítica a la banalització de la cultura i a la deriva mercantilista del món editorial (un apunt: les editorials petites, i les de les Illes Balears no en són una excepció, solen mostrar uns criteris de selecció i edició molt més seriosos i interessants que els grans transatlàntics de l’edició). Els escriptors del manifest deien, entre altres coses, que el món editorial “es veu incapaç de reaccionar davant l’impacte dels mitjans; molts mitjans estan atrapats per la immediatesa de les audiències, i les institucions s’inhibeixen del paper regulador i de les polítiques educatives que els han encomanat els ciutadans. Sovint s’invoquen les forces del mercat com a explicació, però és evident que tals forces no sempre respecten les normes del joc net”. Afortunadament, no tot és així, no sempre les coses són d’aquesta manera. De vegades sí que les institucions saben fer i fan la seva feina, i donen alguna lliçó al mercat. A Menorca, aquesta primavera n’hem tingut un bon exemple. Un autèntic regal.