Un dels objectius -obvi però mai no confessat- de l’anomenat “Procés de Barcelona”, l’espai de cooperació econòmica, política i cultural que impulsa la UE amb els països de les ribes sud i est de la Mediterrània, és aconseguir que els estats mediterranis nord-africans assumeixin un rol de policia de fronteres. Com que la frontera sud d’Europa -Espanya, Itàlia, Grècia- és un colador d’immigrants il·legals, la jugada de la UE seria desplaçar els embolics un parell de milers de quilòmetres més avall. Així, els trists espectacles que avui es veuen a les barreres de contenció de “sense papers” de Ceuta o Melilla deixarien d’estar dins Europa i se situarien a la frontera sud del Marroc i Algèria. I com que açò ja no sortiria per les nostres televisions, seria com si deixàs d’existir. A canvi de menjar morena, Europa ofereix a aquests estats més ajuda per al desenvolupament, i acords comercials prioritaris.
Els interessa això, als nord-africans? Està per veure. Els seus experts i responsables polítics coneixen els pobres resultats que aquesta estratègia ha reportat als successius governs nord-americans, que l’han aplicada sistemàticament des de mitjan segle XX per aturar la immigració dels “espaldas mojadas” des de Mèxic. Potser sí que s’ha refredat la frontera sud dels EUA, però de rebot s’ha encalentit el polvorí de la zona de Chiapas, i Mèxic, malgrat els èxits econòmics, no ha aconseguit la tan desitjada estabilitat social. El clima del país fa l’efecte d’un caliu soterrat que amb una girada del vent pot provocar un incendi. Amb aquests precedents, és difícil presentar aquest model com una solució per a res.
Descarrega’t el reportatge «El més ric del món, en un país amb milions de pobres»